Ens vàrem conjurar per fer un 1 i un 3 d’octubre heroics, històrics. Ens vàrem conjurar com a poble per guanyar la nostra llibertat. Aquell capital que es tenia a l’octubre del 2017 provenia de la mobilització popular i el compromís dels dirigents per liderar el projecte de l’alliberament nacional. Aquell capital cristal·litzava en forma de credibilitat com a país -internacionalment però també internament-. La credibilitat, però, no és binària, la credibilitat és acumulativa i se’n pot tenir més o se’n pot tenir menys. A Romeva l’hi deien, a tot arreu, que anéssim de veres i que només així la comunitat internacional respondria.
La credibilitat costa molt de guanyar i molt poc de perdre. 10 d’octubre de 2017: 1000 mitjans acreditats i obrint tots els noticiaris del món mundial en “prime time”, tota la gent al carrer esperant fer qualsevol cosa que se’ls manés. Puigdemont fa saltar els ploms i fa una “no declaració suspesa”.
Aquell dia, i ho sap tothom, es va esfumar una part molt substancial del capital acumulat en forma de credibilitat i la prova és que, el 27 d’octubre, ja no hi havia ni la meitat de la meitat dels mitjans només feia 15 dies. Aquell era el dia de la desobediència -si bé, malgrat tot, ningú diu que hi hagués garanties de res el que és segur és que no fer-ho és garantia de no aconseguir-ho-.
Alguns intenten fer veure que ERC era còmplice d’aquesta falla -per diluir la cosa de forma partidista i interessada- , el cas és que el que la responsabilitat recau, sí o sí, a la primera autoritat del país i això no és eludible per més fum que alguns intentin vendre. Per altra banda el President és qui representa tot el país i és qui obria els noticiaris. En definitiva, aquell dia vàrem perdre el moment i el mateix responsable ha reconegut, honorablement, que es va equivocar.
En qualsevol cas, passada aquella oportunitat i perduda aquella credibilitat, només hem assistit a la desfeta progressiva del front independentista per falta d’objectius concrets a curt i mig termini i, sobretot, un excés de retòrica. Alguns que fan veure que desobeeixen -sense saber exactament què, ni amb quin objectiu i sobretot només fen-t’ho veure, és a dir, mentint-, d’altres que a més de fer veure que desobeeixen es dediquen a insultar i a titllar de covard qui no ho fa, d’altres que donen a entendre que en 10 dies s’aturarà el país i es farà allò que no es va ser capaç de fer el 10 d’octubre -però sense el tremp ni la credibilitat d’aquell moment i amb els líders dispersats o empresonats… potser sí-.
La qüestió és que alguns han donat a entendre que la República catalana és com un conill que en qualsevol moment pot sortir del barret que és el Parlament de Catalunya i que els mags són els polítics. El problema és que el truc, sempre és un truc i la República no és un conill.
Cal que deixem de veure els polítics com aquests mags i ens adonem que són persones que s’enfronten a una realitat erma, dura i complexa en la que els trucs de màgia tenen les potes molt curtes. Tothom parla de buscar una estratègia conjunta però el problema és que potser no és possible perquè no hi ha voluntat per a fer-ho. Si hi hagués aquesta voluntat no hi hauria líders polítics cavalcant la mentida de la desobediència que Ells fan veure que practiquen. Perquè, al final, els que més acusen de partidistes potser són els que en realitat ho són més.
