El compromís no acaba dipositant paperetes. La mobilització ha de continuar

 Hi ha qui diu que ara, un cop escatit l’escenari polític després de la mobilització #11S2012, i un cop passades les eleccions #25N, és l’hora de que la política faci la seva feina. Aquesta màxima serveix però en escenaris de certesa institucional. Serveix per situacions com les que hem viscut fins ara en les que en el terreny polític només s’hi jugava la partida de la racionalitat constitucional – en el nostre cas, com la partida de la resistència com a poble en el seu marc jurídic -. En un escenari on l’ únic que es juga és regular allò que et deixen, gestionar els recursos minsos que pidoles, és evident que no hi ha massa cosa més a fer.
Però l’escenari és diferent. Som a l’inici d’un trencament dels descosits de l’Estat espanyol. Som al principi del camí que ens ha de portar a ser un Estat lliure en el marc d’Europa – i a poder ser, dins de la UE -, i això comporta trencar moltes estructures actuals, construir nous mecanismes d’estat, confegir noves maneres de relacionar-nos. Però sobretot comporta trencar institucionalment amb un Estat que no ens ho posarà fàcil, i trencar amb les resistències dels que, des d’aquí, lluiten legítimament per la seva opció de seguir essent dependents. I en aquest escenari hi haurà moltes vicissituds que caldrà resoldre, doncs l’embat i el xoc d’interessos serà d’una envergadura excepcional.
En el full de ruta de l’ Acord de Govern signat per CIU i ERC hi figura la negociació amb l’ Estat espanyol. De fet, la nostra dinàmica fins avui ha estat la del joc democràtic, la de la revolució pacífica a la que es referia aquest estiu el sociòleg Manuel Castells. Però talment com hem vist en la campanya electoral i aquests primers dies, la seva dinàmica serà una altra de molt diferent. Serà la de la confrontació, la de la bel·ligerància. La dels tancs i el soroll de sabres. La de la constitució com a tòtem de l’immobilisme. La de fer-nos confrontar entres nosaltres, la de trencar-nos com a societat, trencar la cohesió del nostres país. I sobretot, serà la d’atenallar institucionalment el nostre govern i institucions.
Ho hem vist aquests dies amb la reiteració d’impagaments, l’intent de fagocitar l’impost sobre dipòsits bancaris – ara al constitucional -, al que continuarà, en un primer nivell, treure’ns la màxima liquiditat per provocar tensions internes. Una batalla jurídica per cada pas que puguem fer. I en últim nivell, ja amb la màxima bel·ligerància que la UE els permeti, qui sap si la suspensió de l’autogovern o el processament dels càrrecs públics que signin les ordres o decrets que puguin fer perillar la “unidad de la Patria”.
De fet, l’escenari més probable és el de l’avançament de tot plegat atesa la seva confrontació – que no la nostra -, fins al punt que haurem d’avançar en les estructures d’estat, ja no com a instrument per construir el #noupaís, sinó com a sistema organitzat de resistència per garantir-nos la subsistència. Haurem de tancar total o parcialment caixes en algun moment. Haurem de legislar, regular o organitzar-nos desobeint total o parcialment. Insisteixo, no com a mitjà revolucionari de confrontació, sinó com a instrument per evitar la nostra desaparició, doncs ells, ja hem vist que no entenen de diàleg, de democràcia, de diplomàcia, de transicions.
I contra això que podem fer ? Doncs no desinhibir-nos en el nostre dia a dia de la batalla ideològica. No despenjar les estelades dels nostres balcons. Fer costat al govern, partits, institucions, membres de govern que es posin al capdavant d’aquesta fita històrica. Mobilitzar-nos cada dia com a militants de l’equip -no exèrcit que això és del seu catàleg – dels que varen construir aquest nous país que volem per tothom. Ens haurem de manifestar, haurem de fer expressions de força cívica, democràtica, pacífica, davant els embats. Ens haurem d’expressar a dins i a fora. En definitiva, ens haurem de mullar tots per fer costat i ser al darrera d’aquest anomenat #pacteperlallibertat.
Ser-hi, que els que estan per aquesta ambiciosa fita sentin l’alè del “poble” al darrera, a més d’esperonar la presa de decisions, enaltirà els passos endavant quan pugui aparèixer el vertigen, ajudarà també de ben segur a que siguem essent un sol poble.