El complex d’Estat Espanyol

El proppassat dimarts 20 de maig la candidata d’UPyD a les eleccions europees, Teresa Giménez Barbat, i el catedràtic Adolf Tobeña van pronunciar al Teatro Alcázar de Madrid la conferència “La comunión independentista: Neuropsicología del gregarismo nacional”. El Dr. Tobeña, tan brillant ell, va qualificar els nacionalistes catalans com a “bolsas poblacionales singulares”. És molt curiosa l’expressió perquè també un altre conegut psiquiatra, Radovan Karadzić, considerava la població de Srebrenica com una singular bossa bosniana en territori serbi que calia exterminar.
Però no és la primera vegada que l’espanyolisme pretén reduir el sentiment independentista a un problema psiquiàtric. De fet, durant els anys més foscos de la guerra i la postguerra civil el Dr. Antonio Vallejo Nágera, anomenat “el Mengele español” i director dels serveis psiquiàtrics franquistes, ja havia experimentat amb presoners republicans per aïllar i extirpar un suposat “gen rojo” com es desprèn del seu treball “Biopsiquismo del Fanatismo Marxista“. Els catalans eren espècimens especialment buscats per a les folles investigacions d’aquest energumen perquè sospitava que solien unir el marxisme i la maçoneria al separatisme.
El genocida Josef Mengele afortunadament no va crear escola però el feixista Vallejo Nágera sí. Fa pocs dies la líder d’UPyD, Rosa Díez, va fer servir una tensa conserva tinguda el dia de Sant Jordi amb el conseller Ferran Mascarell per denunciar que molts catalans porten “el nacionalismo en los genes”.
Si l’espanyolisme vol centrar el debat independentista dins el camp de la genètica, no hi podem fer res. Davant el seu determinisme genètic i suprematista sempre serem inferiors. Tanmateix, si volen presentar batalla en el de la psicologia, el catalanisme no pot refusar l’envit. Més que res perquè dins el nostre àmbit acadèmic sí que hi ha realitzats estudis seriosos sobre aquesta casuística. Experts que han analitzat el caràcter col·lectiu espanyol i el català, i han conclòs la incompatibilitat de mentalitats entre ambdues nacions. Recentment, en aquest sentit, el professor Joan Fonollosa ha publicat el llibre Espanya explicada als catalans.
I les conclusions no són precisament que els catalans tinguem un caràcter superior als espanyols. Al contrari: s’ha identificat que existeix entre els nostres compatriotes un trastorn caracterològic profund provocat per tants segles de submissió i colonització continuada d’Espanya sobre Catalunya. Així, el maig del 1982 (ara fa just 32 anys) el psicòleg Carles M. Espinalt va diagnosticar i formular per primera vegada el que es coneix com el Complex Estat Espanyol, també conegut com a “complex EE” o complex català d’esclau.
Segons el professor Espinalt, quatre són que les actituds que determinen l’esclavatge mental del català que rebutja la independència: creure que mai no podrà independitzar-se, negar que entre els seus puguin sorgir personalitats innovadores i alliberadores, sentir-se incapaç d’analitzar la trajectòria de qui l’esclavitza, i ser desmoralitzador i corrosiu en la forma de jutjar els que es troben en la seva mateixa situació.
Fàcilment comprovarem que tots els partidaris de la “tercera via” patirien totes o alguna d’aquestes desviacions caracterològiques. Veiem alguns exemples pràctics. Josep Antoni Duran i Lleida va pronunciar la típica frase de l’esclau que pensa que mai no es podrà alliberar: “no hi ha una gran majoria de ciutadans de Catalunya que desitgin un escenari d'independència.” I és que per Duran la “gran majoria” hauria de ser com a mínim d’un 200% favorable al Sí-Sí del total de votes emesos en una consulta que ell creu que seria millor ajornar sine die.
Passem al segon punt, el del renegar dels líders autòctons. En el llibre Un perfil propi, el conseller Santi Vila rebutja “els lideratges carismàtics que assenyalen amb el dit cap a on s’ha de dirigir el poble” i assegura que el seu gran referent polític és ni més ni menys que Adolfo Suárez, l’home que va imposar-nos el Borbó.
Per la seva banda, Pere Navarro va formular la seva ocurrència per millorar la relació entre Catalunya i Espanya amb una frase que pot passar als annals de l’estupidesa política: “Hem de dir-nos que ens estimem”. Incapaç d’analitzar la trajectòria de qui l’esclavitza, no se n’adona que aquesta postura és la mateixa que recomanar a una dona maltractada que no denunciï el seu agressor ni marxi de casa, i que dient-li “t’estimo” evitarà que li torni a trencar la cara o la mati. Ara bé, ell va ser incapaç d’aplicar la seva pròpia recepta amb la senyora d’Ullastrell.
Per últim i com exemple de la quarta premissa, la del sarcasme desqualificador i derrotista, observem la valoració que la periodista Anna Grau va fer dels sobiranistes: ”Sinceramente opino que se han vuelto todos locos.” I això que no ens consta que aquesta senyora tingui cap coneixement de psiquiatria més enllà dels que pugui haver après del Dr. Radovan Tobeña.
Ara que s'evidencia que el complex d’Estat Espanyol és una realitat que ha arruïnat el caràcter de molts dels nostres conciutadans, i que a mida que s’acosta la consulta del 9-N requereix de tractament urgent, potser fóra encertat que, en pro de la salut mental d’aquests personatges, els catalans col·lectivament els ajudéssim a superar llur trauma. Sabem que no serà fàcil. Però podríem fer-los adonar del seu mal com a primer pas per a la solució del seu problema, convencent-los amablement que es retirin de la primera línia pública fins que la seva recuperació sigui un fet. Al final tothom ho agrairà. Començant per ells mateixos.