El comerç que ve

En un món global una gran part de la distribució ha passat a mans de grans grups que amb importants innovacions logístiques són capaços de produir on els surti més a compte i vendre allà on els vagi bé. Unes quantes empreses catalanes o molt arrelades a Catalunya han esdevingut autèntiques multinacionals que franquicien a tot el món. En aquests casos el que és desitjable per Catalunya i la seva ocupació de qualitat és que el màxim d’aquestes multinacionals preservin a casa nostra el cap, el cervell de l’organització: directius, enginyers, informàtics, experts en logística, dissenyadors, comercialitzadors i alguna part de la producció de proximitat ja sigui perquè permet sèries curtes, ràpides i d’alta qualitat, ja sigui perquè a Catalunya hi ha capacitat de producció tecnològicament sofisticada o molt singular i lligada a la cultura pròpia. A Catalunya fa dos anys es calculava que havien nascut cap a quatre-centes franquícies. Això vol dir que un botiguer català va ser capaç de dissenyar un model de botiga replicable i d’èxit. Algunes d’aquestes franquícies s’han atrevit a sortir a fora i han esdevingut internacionals. I la resta del petit comerç? S’aconsella agafar massa crítica i innovar. De quina manera? O bé essent valents i aprofitant que alguns botiguers per edat i ruptura generacional deixen el negoci assumint i renovant aquestes tendes. O bé creant-ne de noves. Una persona al davant de la botiga quan es planteja tenir-ne dues ja agafa una altra dimensió més empresarial. De vegades es donen casos que els fills han fet alguna carrera i no es veuen darrera el taulell, però en canvi es veuen com a empresaris portant un conjunt de botigues. Una altra via és crear franquícies sumant botiguers del mateix ram que comencen endegant una central de compres i acaben dissenyant un model homogeni de comerç. En aquestes condicions es pot començar a competir amb els grans. Hi ha també la via de l’especialització, quan es disposa de poc espai o es decideix competir en nínxols de mercat de més capacitat adquisitiva, el que cal és singularitzar molt en producte, de manera que la gran superfície no pot arribar a aquest nivell de detall. I una singularització pot venir sempre dels serveis que es donen. També pot venir de la creixent demanda de Slow goods, productes de proximitat sostenibles perquè no són transportats de lluny amb garanties de producció ecològica i socialment justa. El botiguer en certs camps – alimentari per exemple- ha de contactar directament amb els productors de proximitat, valor que grans grups serà més difícil que tractin bé. La corba del valor afegit comença alta en la innovació del producte cau avall en la producció i venda i torna a pujar amb els serveis durant i postvenda. El petit botiguer ha de ser prescriptor i facilitador de serveis en el moment de la tria i després quan en alguns casos calgui instal·lar i ensenyar al client a fer funcionar l’aparell traient-ne tot el rendiment. Sense arribar al comerç electrònic, on potser molts joves que no els agrada el contacte presencial poden trobar una creixent sortida a les seves aptituds, les xarxes blogs, webs, facebooks i twitter són importantíssims canals de fidelització de clients fins i tot en botigues de barri. Només cal que reciclar-se i llançar-s’hi i en algun cas associar-se entre uns quants per finançar l’externalització de la gestió virtual. I finalment la cooperació sempre. Associacions d’eixos comercials constituïts en cooperatives de segon grau per fer del carrer comercial una gran superfície a cel obert amb tots els serveis i al·licients d’una gran àrea.
 
http://www.diaridegirona.cat/tema-dia/2011/09/18/comerc-que-ve/516012.html