Fins no fa pas gaire, força sentiments compartits d’espanyolitat i de catalanitat s’expressaven, sovint, a través de l’exposició de banderes representatives de distints territoris de l’Estat al costat de la senyera. Fins i tot, també, quan del que es tractava era d’emetre, des de Catalunya, un missatge de contestació o de rebuig al fet nacional català. Els orígens d’aquesta darrera derivada es remunten als inicis dels anys vuitanta del segle passat arran de la irrupció política del Partido Socialista de Andalucía i l’entrada d’aquest partit neolerrouxista en el Parlament a través de José Sánchez Acosta i Francisco Hidalgo (en puc donar fe perquè vaig ser regidor a l’ajuntament de Cornellà l’any 1979 on aquest darrer residia i hi tenia un forta presència). Posteriorment, altres van continuar en aquesta via, per exemple, intentant condicionar la política lingüística (sobretot durant els anys de govern de CiU) a través d’entitats andaluses controlades per personatges tan lamentables com García Prieto, capitost de la Fería de Abril.
No obstant, la generalització de l’Estat autonòmic descentralitzat, la consagració de l’espoli fiscal, la desigual distribució dels recursos europeus i, evidentment, també els èxits pel que fa a la cohesió social de la societat catalana desactivaren el procés o si més no el mantingueren somort. De fet, hom pot afirmar que es tractava de fenòmens d’afirmació i/o contestació dialèctics amb l’etapa autonomista: com que l’autonomisme no deixava de representar tan sols una opció estrictament reformista de l’Estat, tampoc no s’exigien pronunciaments categòrics. Els recels o la passivitat amb què una part de la societat catalana podia contemplar la permanent reivindicació nacional quedava amortida pel convenciment que, al capdavall, qui se n’acabava beneficiant eren (almenys, també) els territoris dels quals eren originaris ells o els seus pares.
Però la història (ens l’hem guanyada!) ens ha dut fins al moment actual: sobiranisme més socialitzat i més popular que mai i percepció que si no és per aquesta via no serem permanents com a comunitat nacional ni viables econòmicament, socialment. Perquè l’autonomisme ha esgotat totes les seves potencialitats, encotillat en un Estat espanyol que amb l’aval de les dretes i les esquerres ha renunciat a la modernitat encarant una reforma constitucional federalitzant. Ras i curt: l’Estat espanyol ha involucionat a través de la musculació de l’administració general i la modernització del discurs espanyolista, una vegada “oblidat”, més que no pas expiat, el sentiment de culpabilitat engendrat pel nacionalisme feixista.
Si el moment històric planteja la plausibilitat de la conquesta del dret a decidir, és a dir encarar el trencament i no pas la continuïtat amb l’Estat, que ningú no s’espanti pel canvi escenogràfic: a partir d’ara, al costat o bé enfront, ja no hi tindrem mai més la bandera “blanquiverde” (per exemple). Des d’ara, només la bandera espanyola. I enfront, no al costat.
Cal assumir, doncs, sense complexos ni pors la nova escenografia del conflicte polític, però reflexionem-hi, no fos cas que la posta en escena ens mengés la potencialitat del sobiranisme. Per això, estem obligats a preguntar-nos el perquè hi ha ciutadans de Catalunya (fills i néts de la Mari) disposats a fer voleiar la bandera espanyola contra el seu país, conèixer-ne llurs múltiples i heterogènies raons i actuar políticament. Si ho fem, impedirem que contagiï sectors no lumpenitzats i frenarem la normalització de la nova escenografia espanyolista, per a la qual cosa també convindria qüestionar alguns dels atrezzos independentistes.
Que ningú no s’enganyi, per acumular forces, banderes. Però per guanyar, idees i pedagogia.
