Colpidora avui l’entrevista del FAQS, el programa de Laura Rosel, amb el cervell a l’ombra de l’1O, que ha donat alguns detalls de com es va preparar l’operatiu i les urnes van anar amunt i avall. Unes 250 persones implicades per amor a Catalunya. Acte seguit, el periodista d’OK Diario, la quota de pluralitat, ho ha qualificat d’organització criminal i es mostrava preocupat perquè no entenia com la gent havia pogut participar en això. Segueixen sense entendre Catalunya ni tampoc els catalans. La gent se la juga sense cap motivació més, diguin el que diguin els polítics, perquè som rebels de mena i seguim el fil de la lluita per l’alliberament nacional. Ho duem als gens.
El dia s’ha desenvolupat amb les reaccions a la renúncia d’Alfred Bosch en favor d’Ernest Maragall, un candidat que fins i tot ha lloat Pilar Rahola, una de les portaveus de Puigdemont, i ha aprofitat per convidar el PDECat o el moviment puigdemontista a fer el sacrifici de cedir el número 1 d’una suposada llista unitària a ERC, entre llàgrimes contingudes. Certament, Barcelona menja a part i tot s’ha de debatre bé, però sembla que aquest sector i, especialment el grauperisme, que mira de fer-se lloc en el debat i escomet a tort i a dret sobretot contra els republicans, parteix de la premissa que cap llista independentista acabarà essent la llista més votada, i l’alcaldia recaurà en segona volta sobre Colau o Valls com a llista presumptament més votada. Per tant, ens movem en la necessitat que una llista independentista quedi la primera, cosa que queda garantida sobradament amb una llista unitària. Tanmateix, ERC (i també la CUP) prefereixen jugar-se-la amb una estratègia més de fons mitjançant la qual la llista republicana guanyi i això permeti que Barcelona sigui una rèplica del govern promogut per Junqueras a Sant Vicenç dels Horts, una manera més de pressionar els comuns cap als postulats republicans. Què és millor? Queden 8 mesos de debat obert fins que arribi el dia que els ciutadans de Barcelona decideixin finalment qui volen que mani.
Mentrestant, les veus dins els comuns, cada vegada estreten més el cèrcol contra Elisenda Alamany. Cada tuit que publica o declaració que formula és observada amb lupa per companys seus de coalició, i, per altra banda, Alamany sembla cada vegada més desinhibida. Suposem que la lluita que s’està produint internament al conglomerat de formacions pel poder intern ha de ser ben dura, pels dards que veiem aflorar a la superfície. ICV vol seguir essent la crossa necessària del PSOE a Espanya, mentre que els socialistes segueixen monolítics. Avui la delegada del Govern a Catalunya sorprenia amb unes declaracions en les que reconeixia que seria adient que el Govern de l’Estat aprovés l’indult pels presos polítics, sempre i quan aquests el demanessin. Ah! Bella trampa, reconèixer primer el suposat delicte i demanar clemència acte seguit. Ja fa dies que els presos polítics van dir que no demanarien cap indult ni perdó per un delicte que no han comès. L’única solució possible és l’absolució.
