En els meus 25 anys de consciència de país (m’hi devia posar als 12 anys, òbviament in crescendo) mai no havia pogut observar tanta acceleració de fets, declaracions, protestes i controvèrsies sobre el tema de la llengua catalana a l’estat francès en un lapse de temps curtíssim. La cronologia de l’intent fracassat de reconeixement del català i les demés llengües minoritàries de l’estat mereix un rebobinatge.
El catàleg dels fets, per majoria improbables, se situa en el curt període entre el juliol del 2007 i aqueix juny de 2008. El juliol de 2007, el nou prefecte nord-català, Hugues Bouziges, es va declarar favorable a la llengua catalana, sense més explicacions, marcant però un posicionament positiu (això ja fa flaire de victòria a Perpinyà on encara de cops planeja l’espectre del prefecte Bonnet, que va engendrar moviments catalanòfils als anys 90 arran de declaracions i accions anticatalanes). El 10 de desembre de 2007 el Consell General de Catalunya nord va aprovar una improbable resolució a favor de la llengua catalana, reconeguda com a «cooficial» al territori, segons el model bretó. El 7 de maig, en el marc dels debats de l’Assemblea estatal sobre l’estatut de les llengües regionals a l’estat, el diputat Daniel Mach, que tothom va descobrir com a defensor de la llengua, la va usar al micro durant uns 7 o 9 segons, creant un instant històric. En Mach, que va ser boxejador professional en una vida anterior a la política, que no parla català a la realitat però que té contactes concrets amb el sud només sigui aficionant-se a les proves del circuït de Montmeló, va refermar la voluntat d’obrir via legal a una llengua parlada per “10 milions de persones al món”, segons un guió ben preparat per Joan Pere Le Bihan, el director general de les escoles La Bressola i visiblement assessor de comunicació parlamentari en hores extres…
Més tard, encara, després que s’obrissin els actes de “Perpinyà, capital de la cultura catalana”, el 17 de març (i no pas abans, ja que l’ajuntament es temia que la propaganda de l’Any anés a parar en els comptes de la campanya de les eleccions municipals), va ser el 28 d’abril quan l’advocat Enric Vilanova, elegit d’ERC al consistori perpinyanenc, es va expressar en català per primera vegada en un ple municipal (ningú no recorda el tema de la intervenció ja que tothom es capfica en la llengua usada) abans de reiterar-ho sense defectes. Finalment l’assemblea estatal va aprovar el 22 de maig una esmena a l’article 1er de la Constitució per incloure la frase «Les llengües regionals pertanyen en el seu patrimoni» (de la nació) al costat de l’imprescindible “La llengua de la República és el francès» de l’article 2.
Aquesta decisió ha estat aniquilada pel Senat aquest dimecres 18 de juny després que l’Académie Française afirmés el dia 16 que el reconeixement de les llengües regionals “afecta la identitat nacional”. I Punt. Com a detall de luxe, s’informava que “l’Estat (…) no autoritza els rètols redactats en llengua local o regional”, també el dia 16, després que el Consell General nord-català intentés plantar les plaques de senyalització “Benvinguts a Catalunya Nord” als passos nord i sud de l’única autopista que travessa el país. De tot plegat es desprenen conclusions velles i noves. Entre les velles la més clara és que a la França del segle XXI la realitat del que anomenen el “terreny” pot ser relativament bilingüe, segons l’exemple de la senyalització primària (noms de carrers, vigent des del 1995 a Perpinyà) i viària (indicacions “Hospital”, “Palau de Congressos”, vigent a Perpinyà des dels primers mesos d’aquest 2008), tot i ser ignorada des de París on es concentra no només el poder de decisió, sinó el diagnòstic, per tant a distància, de la realitat provincial. Com també ho contemplen els exemples basc, bretó, alsacià i cors, posats aquí per ordre d’importància, el bilingüisme retoler, com en podríem dir, és realitat i es va desenvolupant (desenes de municipis nord-catalans, pujant al carro lingüístic de Perpinyà, van posant plaques de carrers en català, a poc a poc, en silenci, fins i tot, i potser sobretot, quan no tenen regidors de partits nacionalistes catalans).
Ara bé, el feix institucional d’aqueixos darrers mesos pot palesar una recerca intrínseca francesa de renovació nacional, en el context advers de la globalització i el rebuig conseqüent de poar aire nou en la diversitat planetària, a través de l’aportació de la pel·lícula “Bienvenue chez les Ch’tis”, a les pantalles des del febrer de 2008, que narra les aventures d’uns treballadors de la regió del Nord francès, que podríem situar, en clau històrica i alhora europea, en un espai de continuïtat dels Països Baixos. La simpatia popular d’aquest film, que supera, amb 20 millions d’espectadors, el rècord d’entrades de qualsevol obra cinematogràfica a França, ha creat estupefacció respecte a una identitat regional, de baixíssima intensitat si ens referim a la llengua (que resulta ser més un francès provincial que no un idioma separat) però que tanmateix mereix el qualificatiu identitari. Aqueix èxit comercial crea un nou clima francès, a mínims, sense nocions territorials, lingüístiques fins nacionals (no fotem, s’està parlant de França) pròpies, però amb gust autèntic, diferent, integrador etc. Si bé en els debats senatorials de dimecres 18 de juny, el socialista Jean-Luc Mélenchon va comparar les llengües regionals a «l’escudella de la Borgonya o el guisat de vedell» del temps que el també socialista Michel Charasse va proposar la inclusió de «l’escudella de l’Alvernya» com a monument històric i que el l’UMP (dreta sarkozysta) Jean-Pierre Fourcade va afirmar «els nostres mainatges parlen “SMS” doncs cal reforçar el francès i no les llengües regionals», alguna cosa ha canviat indubtablement en la relació de forces entre un poder monolític (els senadors francesos, amb 61 anys de mitjana d’edat, són de l’edat mitjana?) i una naturalitat popular que accepta cada vegada més les llengües de les regions històriques, segurament perquè ara que els vells locutors de continuïtat també històrica es van fent cada vegada més vells i deixen l’espai social compartit, com també van minvant les connotacions rupestres enganxades a tot el que ve lligat a les “llengües franceses”, com se’n podria dir per manifestar-ne el caràcter nacional francès que pretenia recollir la versió 1.0 avortada de la Constitució.
Un altre aspecte és la improbalilitat ja indicada manta vegada més amunt. Amb tota la voluntat del món, les intervencions en català d’Enric Vilanova al consistori de Perpinyà, que sens dubte es repetiran i continuaran creant gran malestar, amb el perill que acabin formant un mini-xou burlesc a desgrat de l’autor, arriben massa tard a la història i creen malestar ja que realment no tothom pot entendre el català avui dia a la Catalunya Nord, ja fora del tradicional rebuig de façana social, que tot sovint encara amaga un real coneixement de la llengua per part de la generació dels 50 anys per amunt. El país canvia profundament cada dia i ens trobem amb una incoherència pròpiament nord-catalana -que honestament se n’ha de dir “francesa” per estalviar-nos fanatismes- gairebé incomprensible a la resta dels Països Catalans. Aquest desfasatge rau en la història d’aqueixes llengües franceses que han sofert una ruptura de continuïtat nord-catalana, de país, local, natural, tot i la persistència real d’una proporció ínfima representada per un servidor i ben poques persones més. Aquesta història desqualifica -o en tot cas dificulta- la recuperació de la llengua a Perpinyà, malgrat els 120.000 euros que la Generalitat de Catalunya porta a Perpinyà per fomentar l’ús social del català.
Si el propi ajuntament no es mostra capaç de debatre en forma bilingüe (uns parlant francès, altres parlant català), rebutja el reconeixement oficial del nom “Perpinyà”, com ho va fer a finals de maig, fins trenca el pacte moral amb la Fundació PuntCat oblidant-se de la llengua catalana a la pàgina www.perpinya2008.cat, més que tot la culpabilitat pertany a la realitat històrica, en el moment àlgid d’una llengua convertida des del nou mil·leni en objecte de comentaris més que en vector de comunicació. Avui a França, avui a Perpinyà, és més fàcil parlar DEL català (o del bretó etc), fomentant polítiques més o menys encertades, que parlar EN català (o cors etc). En aquest cas estaríem en procés d’occitanització, ja que els nostres veïns llenguadocians es trobaven en aquesta situació ja als anys 1960. Potser, per això mateix, ells sí que aconsegueixen muntar manifestacions multitudinàries per a la llengua. S’han trobat morts i per això mateix es poder reviscolar. La dignitat de la llengua, cada cop més alta, és una aposta per poder tornar a regenerar un real ara escadusser, en un únic esquema possible, força comparable amb el moviment de la recuperació sionista.
Esteve Valls
Periodista i director de La Clau
(Catalunya Nord)
