Si uns pares reclamen per al seu fill l’ensenyament en castellà, tota la classe l’haurà de rebre en castellà. Aquesta és la insensatesa que sembla interpretar-se de la redacció de la interlocutòria del TSJC, tot i que amb matisos, ja que si bé assegura que “el que s’ha acordat afecta a l’alumne juntament amb els seus companys” i que “cal que s’adapti a tota la classe de l’alumne”, també explicita que “l’ensenyament en ambdues llengües es farà en la proporció que determini l’Administració (la Generalitat)”, una ambigüitat que recorda el sentit de l’expressió popular “rentar-se'n les mans”.
Sigui com sigui, d’acord amb aquesta premissa, podríem extrapolar fàcilment el cas a d’altres àmbits educatius. Així, doncs, a partir d’ara, prèvia reclamació del pare, si un nen no sap dividir quan la classe ja està fent arrels quadrades la solució a adoptar no és donar una atenció personalitzada a aquell infant per tal d’ajudar-lo a que es posi a l’alçada de la resta del grup, sinó fer que tota la classe torni a aprendre les divisions i deixi per més endavant, si s’escau, les arrels quadrades.
De la mateixa manera, si un nen encara no sap lligar sons quan la resta de la classe ja està llegint La Caputxeta Vermella, tota la classe haurà de centrar-se a tornar a aprendre que la “m” i la “a” juntes es diuen “ma”. Aquesta és la gran solució del tribunal? És tant estúpid com això.
Desenganyem-nos! El que en realitat preocupa al govern espanyol i a aquest sector social contrari a la immersió lingüística no és si els infants assoleixen un bon nivell de castellà. Si fos així, haurien quedat tranquils amb els resultats obtinguts pels alumnes catalans en les proves de competències adquirides. De fet, sembla que el que els amoïna és que dominin el català i siguin, de facto, bilingües. Si realment és així, s’ho haurien de fer mirar.
No perdem de vista que, malgrat aquest darrer pronunciament ─que, a més, serà recorregut─, el català continua sent llengua vehicular a l’escola. Què passaria, doncs, si un pare reclamés que tota la classe ─que s'impartiria en castellà per un sol nen─ tornés a la llengua catalana? Podem protegir el seu dret? I tant que sí! La premissa és la mateixa. El català és llengua vehicular i, per tant, és d'esperar que podríem exigir el mateix tracte que ara mana el tribunal per un únic cas.
S’imaginen què passaria si diversos pares d’una classe reclamessin en seu judicial, i en sentits oposats, per l’idioma en què s’han d’impartir les classes d’un mateix grup? Embolica que fa fort! La situació que es dibuixa no té cap ni peus. És el que succeeix quan la política entra a les aules.
Si ho tractéssim com una simple qüestió lingüística, que no ho és, trobaríem solucions molt més senzilles i molt menys traumàtiques per als nostres fills.
Ara bé, normalment hom parla de solucions perquè existeix un problema. I, en aquest cas, el problema sembla més aviat forçat. “Entenc perfectament el català i el meus fills parlen perfectament totes dues llengües”, admetia Julián Busca, un dels deu pares que va recórrer als tribunals, en una entrevista publicada a El País aquesta mateixa setmana. Aleshores, on és el problema? Tots ho sabem, on és, lluny de ser una mera qüestió educativa o lingüística.
A cop de llei i a cop de resolucions judicials, Espanya està perdent la batalla. La batalla social, òbviament. I, amb ella, la raó a ulls del món, més enllà de les seves fronteres.
No cal ser gaire espavilat per entendre que, ara per ara, el millor aliat de l’independentisme és el propi Estat espanyol, que amb la seva determinació ofuscada d’espanyolitzar tot allò que faci flaire catalana aconsegueix, dia rere dia, decantar més la balança en favor del sí a la franja que encara no tenen perduda, la dels indecisos. Moltes causes voldrien tenir un enemic tan poc astut!
