Tal com diuen els Manel en un altre context, ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí; doncs ara no defallim. Si el català ha sobreviscut guerres, prohibicions, immigracions, atacs de dins i de fora, i malgrat tot això continua parlant-se (menys del que voldríem, segurament), fem un esforç més, no?
I l’esforç que proposo és seguir la iniciativa que ja fa temps tira endavant RAC1: unes píndoles de català correcte. És a dir, inserides dins la publicitat, minúscules lliçons que ens expliquin que en català correcte direm els afores i no pas les afores, que en català correcte fem petons, i no els donem, o que les coses fan olor, i no pas oloren. En català correcte, està clar. Perquè sempre hi ha el català pujolià, el montillesc, el saurià i el tamudià… D’acord, aquí m’he passat: el tamudià no és català.
Si el senyor Godó (aquell que té nom de torneig de tenis) s’ho pot permetre, can tele-res també, no? I bé, mentre això no arribi (sí, l’esperança és l’últim que es perd), us recomano un llibre que ens ajudarà a fer servir millor la llengua. No, no és el kamasutra del sexe oral. És Tinc un dubte, de Rudolf Ortega. Sempre podem aprendre coses noves, sempre ho podem fer millor. I el Govern del nostre país ens hi hauria d’ajudar. Vaja, crec jo.