El cas Espot o l’Espanya eterna

Som al segle XXI però en alguns aspectes notables el Regne d’Espanya actua com si estigués encara al XIX. Una mostra d’aquesta regressió constant a les essències més tronades que subsisteix en l’ànima col·lectiva espanyola és el cas Espot. Recordem que Santiago Espot, el president de Catalunya Acció, és fins el moment l’únic civil (no és electe ni té cap càrrec oficial) acusat i imputat des que va començar el procés sobiranista.
El seu únic delicte segons la Fiscalia va ser redactar el manifest “Per la xiulada a l'himne espanyol i al rei Felip de Borbó” difós poc abans de la final de Copa entre el FC Barcelona i l’Athletic Club de Bilbao que es va jugar al Camp Nou el 30 de maig de 2015. El manifest va ser signat per dotze entitats sobiranistes i secundat per prop de 100.000 aficionats catalans i bascos que van fer la xiulada més gran i monumental que es recorda. Va ser un espectacle esportiu i polític, digne de figurar al llibre Guinness dels Rècords, que va ser retransmès en directe a tot món. Ha estat la mostra més inapel·lable de rebuig que ha rebut un Borbó des de 1931, com a mínim.
La reacció no es va fer esperar i a la mitja part del partit el govern espanyol va anunciar que es prendrien accions contundents contra els organitzadors de la protesta. Al cap de dos mesos es van imposar multes de 90.000 € a Santiago Espot, 100.000 € a Catalunya Acció, i 70.000 € a cadascuna de les altres onze entitats signants del manifest.
Però encara no n’hi havia prou per donar escarment. Es volien penes de presó. Per això ara l’estat vol jutjar i condemnar Espot per un presumpte delicte d’opinió i expressió. Malgrat que qualsevol persona mínimament civilitzada i democràtica pugui pensar que el que estan fent amb aquest destacat activista és d’una absoluta baixesa i ximpleria (que ho és), cal tenir en compte que perseguir manifestos és molt espanyol: ja van fer-ho amb Josep Anselm Clavé per un escrit en favor de la primera vaga general de 1855, o amb Jordi Pujol i el seu pamflet “Us presentem al general Franco” que va originar els Fets del Palau de 1960.
I si el 1833 Mariano José de Larra ja es queixava del “vuelva usted mañana” típic dels funcionaris madrilenys, Santiago Espot ha hagut d’escoltar “vuelva usted la próxima semana” de tot un jutge de l’Audiència Nacional de Madrid perquè se l’havia citat a declarar sense haver tingut accés prèviament l’expedient del sumari!
Un setmana més tard Espot ha tornat a l’Audiencia i, per patriotisme i dignitat, s’ha negat a donar explicacions a fiscal i jutge. En sortir de la compareixença ha assegurat que no ha declarat perquè la seva “és una causa completament polititzada”. “El cas vulnera el meu dret a la llibertat d'expressió i suposa un xoc entre aquest dret i una protecció que es dóna a la simbologia de l'Estat que no comparteixo”, ha afegit rotundament. Davant la seva actitud desafiant, la fiscal va demanar que se li imposessin mesures cautelars com si fos un delinqüent perillós en risc de fuga que el magistrat, en un moment de lucidesa, ha rebutjat.
Ara que els dirigents del procés estan parlant obertament d’actuar “sense por”, de “desobediència”, de “plantar cara”, de “marxar” i “fer-ho” fins a les últimes conseqüències, farien bé de prendre bona nota de l’exemple d’enteresa, determinació i coratge que ha demostrat Santiago Espot, el primer independentista que s’ha d’enfrontar amb els poders fàctics espanyols sense aixopluc institucional.