Aquesta nostra nació gran en aportacions i miserable en comportaments és un cas. I tant que som un cas els catalans. Però a banda d’això no es pot pas dir que no siguem agraïts i pels segles dels segles, amén. I així ho demostra la campanya “El cas dels catalans”, que el proper mes de juny desplaçarà una comissió al Parlament de Westminster per agrair a catorze diputats de la Cambra dels Comuns la declaració de suport que varen presentar el 2010 a favor del dret de decidir dels catalans. La declaració pren més sentit que mai ara que sabem que Londres no pensa interposar-se al referèndum d’independència que faran els escocesos l’any 2015 o 2016, després de la clara victòria del SNP liderat pel primer ministre Alex Salmond.
I és que escocesos i catalans vivim vides gairebé paral·leles. Ells formen part del Regne Unit des de 1707, el mateix any que el Regne de València perdia les seves llibertats, set abans que els principatins, el 1714, subjugats tots per l’opressió espanyola. Dic gairebé perquè ells podran expressar-se lliurament a les urnes. Tenen la sort que la seva metròpoli és democràtica. Nosaltres vivim en un cau podrit protodemocràtic que es diu Estat espanyol. Novament, com deia Víctor Alexandre, una cosa és “ser” democràtic (ex: Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord) i l’altra és “estar” en democràcia (ex: Espanya).
La paradoxa de tot plegat és, però, que originalment la denominació “El cas dels catalans” prové de la sèrie de debats que Westminster va celebrar la primavera de 1714 entre els partidaris i detractors de seguir donant suport militar als catalans contra l’exèrcit francoespanyol de les Dues Corones de Felip V de Borbó i el seu avi Lluís XIV.
La declaració solidària de ses senyories del segle XXI té en origen una traïció anglesa contra el poble català el segle XVIII. El 1712 les tropes angleses varen marxar de Catalunya. Tot allò que s’havia pactat a Gènova set anys abans entre els catalans i la reina Anna d’Anglaterra per tal de foragitar Felip V de Borbó del tro i a asseure-hi Carles III d’Àustria per evitar el domini francoespanyol d’Europa, was blowing in the wind com cantava Bob Dylan. El 1711 els conservadors tories havien guanyat les eleccions contra els whigs. Els primers eren partidaris d’acabar amb la sagnia econòmica que representava la Guerra de Successió espanyola. Els segons volien mantenir la paraula donada als catalans, tot i que a l’hora de la veritat tot plegat formava part de la lluita partidista entre ambdós bàndols polítics. A més, el fet que Carles III d’Àustria hagués passat a ser emperador d’Àustria va provocar que els conservadors anglesos veiessin un excés de concentració de poder a Europa en la seva figura. Allò que no volien pels borbons tampoc ho volien pels àustries .
Un any més tard, el 1713, secretari d’Estat, lord Bolingbroke, havia aconseguit per concessió d’un Felip V obssessionat en esclafar els catalans, que la reina Anna es convertís en la mestressa del comerç d’esclaus amb les Índies i de diversos assentaments arreu, entre els quals Menorca i Gibraltar. I és per això que Bolingbroke passava instruccions als seus plenipotenciaris a Utrecht: “No és de l’interès d’Anglaterra preservar els privilegis dels catalans”. Dit així, privilegis, sona a privilegiats certament, però no. Els que es denominava privilegis era el nostre sistema d’autogovern i control d’un poder reial que ara, tot i estar immersos en la modernitat, als catalans ens semblaria insòlit.
El Tractat d’Utrecht no ha estat mai derogat. És bo saber-ho perquè si els espanyols mai aconsegueixen recuperar Gibraltar – on encara es recorda la gesta catalana a la platja de Catalan Bay quan el penyal va ser manllevat a Felip V per tropes aliades el 1704 – haurem de desentendre’s de la submissió a la qual encara ens atenallen ara els espanyols. Ei, perquè ens deixem. Que consti.
Quan els catalans ja havíem estat esclafats, un autor anònim va publicar el mateix 1714 a Londres “The Deplorable History of the Catalans”, llibre en el qual es denunciava l’abandonament a traïció dels anglesos. La lluita i la perseverança dels nostres avantpassats va internacionalitzar el conflicte. Com pot ser que tres segles després, en un context comunicatiu tan fluid i globalitzat el Govern no fa el mateix? Deixarem que els nostres amics escocesos puguin fer sense entrebancs un referèndum, pacíficament dins de la Unió Europea, i nosaltres ens ho mirarem entre colpet i colpet de whisky com a gest de màxima complicitat sense fer-ne un nosaltres i denunciar internacionalment el bloqueig antidemocràtic espanyol?
Com que els catalans som agraïts, voldria donar les gràcies a les persones que impulsen la iniciativa “El cas dels catalans” perquè el valor que tenen és el de posar el seu gra de sorra en la internacionalització del nostre conflicte nacional. Gràcies, thank you, diolch! Som un país de gamarussos però tossuts. Tot un cas. El cas dels catalans.
