El candidat i l’epidèmia de la llengua catalana

 Al PP no li basta la pandèmia de la grip nova, s’ha entossudit a seguir escampant l’epidèmia de la llengua entravessada, la llengua catalana. No tenen ni un sol escrúpol a seguir difamant la llengua existent a les Illes des de fa 780 anys, no tenen la més mínima vergonya a amollar falsedats i frases pròpies de persones illetrades, diuen que amb l’objectiu de tenir vots. Si volen tenir vots per tenir cadires de poder serà que o bé estimen molt aquest poder o bé hi troben guanys especials quan l’aconsegueixen. No estan avergonyits d’haver d’arrossegar durant la seva transcendència un pecat d’ignorància o de niciesa tan greu, o serà que no hi creuen en la transcendència?, és millor el poder terrenal, deuen pensar. Però l’espectacle és denigrant per a la ciència.
Si tenen problemes interns o no, ja s’ho faran; però a finals de la primera desena del mes de juliol, José María Rodríguez va intentar un cop d’efecte en presentar la seva candidatura davant uns 700 “incondicionals”. A mi el fet democràtic que això suposa em sembla bé, especialment si ho va ser, de democràtic, però que en la dissertació que va fer durant la seva presentació, tornàs a manipular i envergar frases aberrants contra la llengua catalana, em sembla un fet totalment lamentable. Segons el Diari de Balears va dir que els militants se li havien adreçat (quins?, quants?, què volen aquesta gent?) expressant que volien claredat a l’hora de denunciar la conculcació sistemàtica dels drets lingüístics dels castellanoparlants. Aquí hauria de ser on un polític hauria d’actuar com cal, no com un colonitzador d’idees fixes i en lloc de donar-los la raó, els hauria d’explicar que no es conculca cap dret lingüístic a ningú, ja que la llengua pròpia d’aquí és la llengua catalana i és la que està retrocedint en aquests moments. L’única conculcació de drets lingüístics és la que pateixen els catalanoparlants, quan s’ha impedit igualar les dues llengües a l’Estatut, i ara resulta que la dominant està per damunt de la subordinada, per tant, s’impedeix el que diuen defensar: el bilingüisme.
Més endavant va ser capaç de manifestar que els seus li expressaven, i ell hi estava d’acord, que el mallorquí s’estava convertint en una raresa a Palma, mentre els seus fills es veien obligats a aprendre una llengua estàndard amb termes postissos que molts no sentien com a propis. Ah, i tot això ho deia en castellà, i a ell també li haurien dit en aquesta llengua. Per favor, Sr. Rodríguez i reclamants, si el mallorquí es converteix en una raresa a Palma, és per culpa que vostès no l’usen, i quan una llengua no s’usa es converteix en una raresa i acaba per desaparèixer. Això els pot contestar. I referent al fet que els ensenyin en llengua estàndard, no ho troba normal? No és així que s’ensenya la llengua castellana a l’escola? No ho sap? Li posaré un exemple, són dues frases que em va dir en dies diferents una persona d’edat procedent d’Andalusia. Un dia que estava molt ennigulat em va dir: “Noamoamoá”. I un dia que venia de viatge amb la família: “Emoioamaí”. Que s’ha d’ensenyar en pura forma dialectal, registre col•loquial, o s’ha d’ensenyar en castellà estàndard: “Nos vamos a mojar!”, “Hemos ido a Madrid”. Prengui llum de na Pintora, no desbarri més i deixi d’expandir aquesta epidèmia.