Les darreres xifres, de finals d'octubre, continuen sent esferidores al conjunt de l'Estat: Ja s'ha arribat al 25% d'atur, 5.778.000 persones, una de cada quatre. I, durant els darrers 3 mesos han “volat” d'España més de 300.000 milions d'euros. Però, és què també convé fixar-nos on les estadìstiques sobrepassen el ser dades macro-econòmiques per esdevenir el reflexe dels problemes i de les situacions familiars i personals. Hi ha 1.737.000 famílies sense cap membre que porti un sou a casa… Més de 2.300.000 nens estan a la pobresa, a conseqüència de viure en famílies sense recursos… Més de 800.000 jubilats estan mantenint les seves famílies de fills i nets… Des de primers d'any 420.000 persones han marxat a fora per intentar treballar…
I parlo de xifres estatals perquè des del Gobern central encara tenen la barra de llençar missatges com “estamos saliendo de la crisis”, que sona a allò de “España va bien” (Aznar), o de “tenemos el sistema financiero más sólido de la Comunidad internacional” (R.Zapatero), el que demostra que, mani qui mani, pot mentir, o engatusar al poble impunement, i sense que el temps li faci caure la cara de vergonya, ni la justícia li demani responsabilitats. I, a més, retirar-se de l'escena amb la vida ben assegurada, paradoxalment al revés de la gran majoria que han enganyat.
Però, es que és el mateix Estat qué a una de les seves parts li agafa els diners que no li sobren i desprès li ha de demanar 5.000 milions d'euros pel seu finançament, pagant més de 2.000 milions d'euros en deu anys. Això, que en el primer cas li diuen solidaritat, en el segon, amb el fons de liquiditat, sobrepassa el punt de ridícul, incomprensible i indignant, i més quan sents veus dels llocs on, finalment, fa cap bona part del que a nosaltres ens falta, insultant-nos, menyspreant-nos i amenaçant-nos amb boicots als nostres productes.
Un Estat així no es pot aguantar pels segles dels segles. Un milió i mig als carrers de Barcelona, ves a saber quants als de cada poble o ciutat del país en el mateix sentit, i moltíssima gent que s'hi va afegint a cada sortida a escena de qui hauria de procurar pensar abans de parlar, fan que el President Mas, sorprenent en un principi a propis i estranys, s'hagi vist obligat a prendre el timó d'un vaixell que només te dues coordenades a seguir si no vol enfonsar-se: Seguir com fins ara, submís a un Estat perquè faci el que vulgui amb els nostres diners i amb la nostra llengua, o agafar el rumb que ens portaria ves a saber on però que, si més no, seriem amos i senyors del nostre, de les nostres responsabilitats i de les nostres decissions.
El proper dia 25N -des del 1714, quan ens van dissoldre les institucions pel Decret de Nova Planta- els catalans tornem a tenir a les nostres mans l'escollir el nostre destí. Aquesta vegada tothom ha de tenir pensada la seva opció, i ha de participar. Hem superat l'etapa republicana, quan encara hi havia la possibilitat de construir un Estat federal, i això és el que va intentar llavors la Generalitat. De la mateixa manera que ho va fer amb la transició democràtica creient en una Espanya plurinacional. Però, els gests del catalanisme sempre han estat estèrils, inútils i incompresos, i van fracassar ja definitivament amb la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut.
Publicat al http://www.reusdirecte.cat/
