Des de l’òptim climàtic postglacial, ara fa uns 6.000 anys, la línia de costa s’ha mantingut fonamentalment estable a gairebé tots els continents. Potser, una de les excepcions més conegudes és l’aparició de deltes als diversos rius mediterranis. Aquest fenomen s’explica tant per l’escassa agressivitat del nostre mar en comparació a la dels oceans, com per la ingent tasca dels nostres avantpassats durant el darrer mil•lenni de “conquerir” els boscos per convertir-los en terres de conreu. L’erosió dels sòls agraris és molt superior a la de les àrees boscoses i, així, durant uns quants segles, els sediments arrossegats pels rius s’han acumulat en forma de deltes. Un procés que, en gran mesura, s’ha interromput al segle XX, a causa de la construcció de grans preses i de l’extracció d’aigua al llarg de tot el traçat dels rius, destinades a les cada vegada més insadollables necessitats humanes.
En aquest context, d’acord a la Directiva Marc de l’Aigua, la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE) i el Govern espanyol han d’aprovar un nou Pla de la Conca abans d’acabar l’any. I és convenient que la Comissió Europea tuteli aquest procés, atès que el Govern espanyol sempre prioritza les concessions d’ús de l’aigua en els trams superiors del riu i atès que –molt probablement- un cabal inferior a l’establert pel Consell per a la Sostenibilitat de les Terres de l’Ebre posaria en perill el futur del delta i la diversitat de les espècies animals i vegetals que existeixen en tot el tram del riu des de Mequinensa fins al mar.
De fet, segons la Directiva Marc de l’Aigua, el cabal dels rius ha de garantir -amb criteris científics i no polítics- el bon estat ecològic dels seus respectius deltes. I, en aquest cas concret, el Consell per a la Sostenibilitat de les Terres de l’Ebre, que inclou representants de les diverses administracions i de la societat civil, va elaborar un estudi científic que quantificava el cabal ecològic de l’Ebre en 12.783 hm3 els anys humits, 7.305 hm3 els anys secs, i 9.691 hm3 de mitjana.
Així, el tram final del cabal de l’Ebre no pot ser el resultant de les sobres d’aigua de més amunt. I, en aquest sentit, el delta de l’Ebre, amb 320 km2 de superfície, constitueix l’hàbitat aquàtic més important de la Mediterrània occidental, després de la Camarga. No és estrany, doncs, que hi hagi més de 500 espècies vegetals i que, segons el període de l’any, hi trobem entre 50.000 i 100.000 ocells de més de 300 espècies diferents, que representen el 60% del total d’espècies d’aus de la Unió Europea.
Article publicat a El Temps el 24 de novembre de 2009
