El dia 23 de Juny, el Regne Unit decideix si continua dintre de la Unió Europea o abandona aquesta organització. En altres paraules: si continua subvencionant el règim espanyol, o tanca l'aixeta.
A hores d'ara és per tots sabuts que Espanya és inviable econòmicament fins i tot amb els nivells actuals d'espoli als contribuents catalans, britànics, i de la resta de països als que es referia Espriu. Espanya viu per sobre de les seves possibilitats, i gràcies als baixos tipus d'interès de la zona euro i la decisió política del Banc Central Europeu de comprar el seu deute va fent la viu viu. Qualsevol mirada a les seves xifres indica, però, sense cap mena de dubte, que aquesta situació no pot continuar indefinidament, i que l'hora de la veritat s'acosta.
El factor clau continua sent, naturalment, la independència del Principat de Catalunya, que deixaria un forat a les arques públiques espanyoles molt difícil de tapar. Encara que Madrid hipotèticament intentés dur a terme una transformació estructural de la seva economia, acabant per exemple amb l'AVE i les autovies, l'impacte positiu no arribaria fins uns anys més tard. I mentrestant? Escanyar encara més el País Valencià i les Illes acceleraria un canvi polític que ja comença a despuntar. Acabar amb l'estatus fiscal del País Basc i Navarra, que ja tenen la maquinària administrativa per a recaptar impostos, solament els empenyeria a fer la passa que en privat admeten tenir ja preparada. Per al règim espanyol, l'única solució per a aguantar uns quants anys més rau en la Unió Europea, una Unió Europea que fins ara s'ha mostrat força favorable a Madrid, no solament subvencionant-lo i situant un notable nombre d'espanyols a llocs clau, ans callant davant les constants amenaces d'ús de la força, únic argument de que disposa un règim que veu com els catalans veuen renéixer en llur cor el desig de llibertat.
Heus ací la gran importància del referèndum britànic. Si com indiquen totes les enquestes el Regne Unit opta per recuperar la sobirania, Madrid haurà perdut un contribuent net al pressupost comunitari. No s'acabaran aquí, però, les males notícies per al règim, doncs podem esperar un efecte dòmino, atès que a molts altres països una majoria de la població n'està cansada tant de viure sota el domini de Brussel·les com de mantenir estats artificials estructuralment deficitaris com Espanya.
És molt possible que l'agonia d'Espanya s'allargui més temps del que semblava quan es va iniciar l'actual procés sobiranista al Principat. Al cap i a la fi, el previsible vot britànic a favor de la plena sobirania obrirà un període de negociacions, durant el qual el règim espanyol continuarà nodrint-se del contribuent britànic, mentre que el possible efecte dòmino no serà immediat, i el consens polític català sembla en aquests moments inclinar-se per evitar moviments massa ràpids. El que no és possible, però, és la supervivència del Regne d'Espanya, i la seva continuïtat a la zona euro a la taxa de canvi fixada en el seu dia. Espanya farà fallida, devaluarà, i dirà adéu d'una forma humiliant, i el 23 de Juny, el Regne Unit aproparà un xic més aquest escenari. La història no perdona, l'economia tampoc.
Àlex Calvo
