Edició 2341

Els Països Catalans al teu abast

Diumenge, 22 de desembre del 2024
Edició 2341

Els Països Catalans al teu abast

Diumenge, 22 de desembre del 2024

El bloqueig italià cap al independentisme.

|

- Publicitat -

En la meva entrada anterior he parlat de com els italians s’aproximen a la llengua catalana. He explicat del problema d’estructura mental que topa amb la idea de indivisibilitat de concepte entre estat-nació i llengua. He tingut comentaris, i sobre aquests he decidit plantejar  aquesta nova entrada on voldria profunditzar el tema de la llengua i començar a enllaçar-ho a la realitat política. Ho anticipo: serà llarg. Trencar-ho en trossos no és possible, per tant, prepareu-vos un cafè (possiblement italià).

Publicitat

Primer de tot cal aclarir una cosa important:  l’element lingüístic no és un element de fricció entre els italians. Alguns han comentat que els italians odien els sards. Generalitzant, considero que no sigui absolutament cert, sinó què exactament el reves. Les diferencies culturals són elements folkloristic molt apreciat entre italians. Sense voler avançar el nus de la qüestió, en els anys en que va néixer la Lega Nord, la majoria dels còmics italians eren napolitans (Massimo Troisi, Lello arena, i tre tre, Giobbe Covatta…). Recentment s’ha  estrenat una peli anomenada “Baaria” està totalment feta en sicilià subtitulat en italià. En els dos casos, la llengua no ha sigut mai un tema de debat.  Sentim contínuament italians del món del espectable que busquen, treballen, investiguen sobre les llengües minoritàries italianes, els dialectes, per trobar elements còmics, literari interessants.

Tanmateix, si es busquen aquest detalls de “dialecte” perquè no es defensen? Perquè són elements folkloristics, elements caracterials que són una raó d’orgull personal, però no d’identitat col·lectiva tan forta fins arribar a un sentiment independentista. És cert que existeixen petits moviments pròpriament independentistes (i autonomistes) de diferent natura,  però gairebé sempre son molt minoritaris en la població.

Això degut al fet que el procés de homologació lingüística amb l’italià ha fet servir un mecanisme molt senzill: si parles “dialecte” ets un inculte. La burgesia italiana, en totes les regions, sempre ha comunicat institucionalment en italià fins i tot abans la unificació d’Itàlia, aplicada manu militari, del regne de Savoia.

Penso que sigui important recordar una mica d’història de la formació d’Itàlia sense embolicar-nos massa. A mitjans del 1800 sorgeixen les idees nacionalistes i el somni de fundar un estat –nació italià, una època definida per nosaltres “risorgimento”. Una època on amb ideals patriòtics, nacionalistes i romàntic les autoritats politiques volien realitzar el projecte d’unificació d’Itàlia (basant-se amb el projecte del IV segle.) La configuració inicial era del regne de Sardenya (de la casada Savoia), del regne de les dues Sicílies (dels Borbons), l’estat pontifici, el regne lombardo-veneto i  els territori del centre Itàlia (gran ducat di Toscana, ducat di Parma i Mòdena). Després de la primera i de la segona guerra d’independència,  es van adquirir la Lombardia, el gran ducat di Toscana, els ducats emilians i la Romagna pontifícia separant la Itàlia en 3 estats: el nord, el centre de l’estat pontifici i el sud dels borbons. Després la expedició dels mills, amb Garibaldi a cap, s’adquireix tot el regne de les dues sicilies i queda només l’estat pontifici . Amb la tercera guerra d’independència s’adquireix el  Veneto i el Friuli. En el 1970 s’ocupa Roma definit un territori gairebé conegut a tothom, tot i que territoris com Trieste o el trentino alto adige només s’ocuparan després de la primera guerra mundial ( fins i tot Istria, ara d’Eslovènia). Se perfectament que anteriorment hi havia un regne d’Itàlia imposat per Napoleó, però no penso que sigui el cas d’anar tant endarrere en el temps.

Conclusió: en el 1861 tenim un estats gairebé semblant a l’actual pel que te a veure la seva extensió territorial. Malauradament, el procés de homologació de les institucions està impulsat per la casada dominant, la qual és la de Savoia, o sigui de Torí. La llengua oficial ja era l’italià en tots els Estats, les altres llengües es parlaven, però no tenien cap oficialitat. Hi havien percentuals d’ analfabetisme del 75% fins al 90%, i aquestes persones que no tenien instrucció parlaven la llengua minoritària, el idioma del lloc on vivien. Qui parlava en italià era considerat una persona important, perquè tenia una instrucció.

 A més, en aquest procés, econòmicament el territori del nord i sud eren gairebé semblants a nivell industrial i fins i tot, els borbons tenien una deute mínima respecte a la dels Savoia. Aquesta diferencia s’ha incrementat després de la unitat d’Itàlia fins al anys 50, ha tornar a reduir-se fins als primers anys 70 i després es va tornar incrementar. No hi havia una diferencia lingüística, hi havia una diferencia de classe i de la llengua que parlava una classe en concret. Parlem per tant d’una decisió d’una minoria molt rica i amb molt poder polític.

Un fet curiós és que una de les primeres gramàtiques dels “dialectes” va ser la gramàtica piemontese. O sigui de la regió de Piemonte on va sortir tot el moviment de unificació d’Itàlia. Per tant podria ser fins i tot divertit imaginar-se una població la qual parlava dues llengües que va colonitzant un territori, imposant una llengua que originàriament no pertanyia a aquest territori: fent un paral·lelisme exagerat i segurament no coherent, seria com imaginar-se que Catalunya conquerís la península ibèrica i els catalans imposessin la llengua castellana.

Després de la unitat d’Itàlia tenim la primera guerra mundial, en què destaquen casos de incapacitat de comprensió entre soldats i comandants. En el sentit que parlant llengües diferents, no s’entenien. Això degut al fet que els soldats molt sovint pertanyien a les classes mes pobres, les que es van sacrificar en la guerra (com tothom sabem), i els comandants havien tingut una instrucció bàsica, per tant ja destacaven com classe.

 Acabat la guerra, després del bienni roig, vam tenir el feixisme. El feixisme com ja sabem va fer servir tres elements claus dintre de la seva evolució: deu, pàtria i família. En la formació feixista la pàtria, per tant l’estat nació és particularment impulsat. Es parla de Patria Italica, de Nació, per tant, històricament, el concepte de nacionalisme es lliga de manera fortíssima amb la dictadura feixista, i tot el que va significar. Des d’aquest moment el nacionalisme com concepte serà enllaçat al feixisme, i a tot el conjunt d’ideologia de la dictadura italiana.

 Tenim també un procés de immersió lingüística, però aquest procés de italianització no va passar en tot el territori península. Principalment s’ocupava dels territoris conquerit en la primera guerra mundial on es parlava alemany o eslava.

En tot aquesta època, la educació és fortament classista, perquè també fortament separada a nivell lingüístic és la població italiana. Els qui pertanyen a la classe alta són una minoria, escolaritzada, que parla-escriu italià. Tots els altres, analfabetes, són pobres i parlen les llengües minoritàries, els dialectes.  I aquesta és la clau, la raó. Ja abans de la unificació d’Italia, saber escriure en italià és un element de diferencia de classe, de status. Després de la primera guerra mundial aquest fenomen es torna encara més evident. Tot això va justificar una vegada més la escolarització en una única llengua, italiana, volguda  també per aquest pobres , els quals necessitaven les eines de comprensió per poder intentar defensar-se com classe, obtenir més poder. Hi havia per tant una necessitat i un desig de llegir, parlar, entendre la realitat nacional que era institucionalment en italià per par de la mateixa classe que la que mantenia les llengües minoritàries.  Aquest efecte passa en el mateix moment que hi ha la voluntat patriòtica de una dictadura feixista. Coincideix temporalment, tot i que tenen raons diferents.

Aquí fem una parèntesis per arribar fins als anys 80, on només personatges com Pier Paolo Pasolini intenten, en una clau marxista, de llegir les llengües parlades en Itàlia de forma poètica i cultural. És l’únic a trencar el paradigma on les llengües minoritaris són parlades per persones que no tenen cultura, que són incultes. L’únic conegut a tots.

En els anys 80 en els territoris del nord Itàlia comença a néixer l’idea de generar autonomies econòmiques i legislatives. Són petites realitats per cadascuna de les regions del nord. Només en el 1989 es funda la Lega Nord, fusionant tots aquest partits politics autonomistes. Aquest partit principalment té un discurs autonomista-federalista a nivell econòmic i xenòfob a nivell de immigració, interna o externa. Si els primer enemics eren els “terroni” , treballador de la terra, immigrants que des del sud de Itàlia els quals havien pujat al nord per treballar en les empreses, els segons van ser als albanesos i els “extracomunitaris”, o sigui tot el conjunt de pobles que no són de la comunitat europea. Tots aquest venen considerats com bruts, ignorants, robador de feina, violadors, incapaços de respectar la cultura i els usos italians (o padans). Amb aquesta visió política es generen les friccions entre italians, degut al racisme de classes impulsat per la Lega Nord. El concepte del “els dels sud no treballen” és una idea feixista que senzillament canvia de objecte: abans eren els no italians, després esdevenen els italians del sud, i al final els immigrants, perquè dintre de la Lega Nord, hi ha una fort component feixista.  Quan parlo d’això parlo del fet que es va muntar una organització paramilitar, les Guardie Padane, que rondaven pels barris en contra dels gitanos i dels immigrants. Molts del seus màxim exponents polítics han demanat una “Padania Blanca i Cristiana”, i fins i tot han tingut xerrades amb partit del front nacional francès o partit com Plataforma per Catalunya.

Aquest discurs xenòfob ha tingut la capacitat d’expandir-se, ampliant el radi d’acció arribant fins a  les regions del centre o a Sardenya. Els de la Legah an teixit aliances amb altres grups autonomistes, principalment de caràcter xenòfob, i han tingut un batlle a Lampedusa, el territori més al sud de Itàlia. En el 1996, en una breu època de oposició al govern de centre esquerra, van  proposar una opció de secessió de les regions del nord (del suposat territori de la padania) respecte la resta dea Itàlia. Mai han parlat d’independentisme, però sempre de secessió, i considero que sigui important tenir en compte aquest detall. A més, és un partit que està en el parlament nacional des de fa 20 anys, portant una quinzena d’anys en la coalició de govern, i mai han aconseguit cap canvi cap a un federalisme. Ni tan sol ha proposat politiques de definició i defenses de les llengües minoritàries, amb la fundació d’instituts d’estudis sobre la llengua  (fent un paral·lelisme exagerat, imagineu-vos que ERC-CiU-CUP estiguessin a govern de Madrid amb majoria per 15 anys, i després d’aquest 15 anys, Catalunya encara estaria com està ara).

S’ha de destacar que la Lega Nord no és l’únic partit amb sentiments “autonomistes” en tot el territori nacional. Existeixen partits històrics amb un sentiment fortament autonomista (com per exemple el Partit d’Acció Sard) que sempre han mantingut les distancies de la  Lega Nord degut al seu caràcter xenòfob i racista (una actual ministre d’origen ghanès, va ser definida per diferent parlamentaris de la Lega Nord com  un “orangutan” o que “fa mala olor” o “negra” (paraula que te una connotació molt racista en italià) i òbviament “puta”.)

Ara, aquest partit populista de dreta, és la Lega Nord. Es pot posar totes les samarretes amb l’estelada que vulgui l’11 de setembre (cosa que mai han fet en els 24 anys de vida que tenen) però aquestes característiques no han volgut treur-se-les, perquè així  és.  I tots els italians que tenen una sensibilitat d’esquerra (no parlo de  persones com jo que potser són molt d’esquerra, però una persona que sigui moderadament d’esquerra) no pot que topar amb el seu conjunt de ideals amb aquest partit, el qual ,amb el discurs del federalisme,  disfressa la seva xenofòbia, el seu racisme, el seu feixisme.

 Perquè us he contat tot això? Perquè aquestes són les informacions que els italians tenen al cap quan s’enfrenen a algú que li digui “independència”.

Atès que un italià, en qual ve de sèrie la visió de “una llengua un estat”, prest o tard, preguntarà a un català però perquè voleu la independència? s’enfrenarà a la tasca feixuga d’interpretar una realitat complexa amb els seu conjunt d’informacions. I si la resposta, lícita, serà sobre el tema econòmic de “Madrid ens roba” el que li vendrà al cap serà un “roma ladrona” i tot el que signifiquin aquestes paraules: signifiquen un partit polític xenòfob, violent, racista, descloent , i la idea de trobar-se da l’altra banda, o sigui da part dels exclosos, li farà basarda. Per això d’entrada no podrà entendre d’independentisme, en la seva complexitat. Ni tan sol es preguntarà si existeix una Esquerra Independentista, ja que en itàlica no existeix de forma amplament coneguda. Serà tornar en el malson italià.

A més, si es posarà a la taula l’argument de la Lega Nord com paral·lelisme d’independentisme, els dos es trobaran en un atzucac. Perquè senzillament diran paraules que són iguals, però tenen significats diferents en les dues llengües.

Si desitgem que hi hagi una integració, que un italià i un català puguin parlar el mateix llenguatge i entendre que vol dir per una persona independència hem de tenir clar el que nosaltres sabem respecte als altres i viceversa. Només d’aquesta manera seria possible comunicar. S’ha de dir de manera molt clara que el nacionalisme no és el nacionalisme feixista, i com lògica conseqüència s’ha de marcar la distancia amb tots els moviments xenòfob i  feixistes com la Lega Nord.

A més s’ha d’explicar que no serà un procés excloent, que també persones com jo, que són d’un altre lloc, poden entrar-hi, i no serà només com pensen, o d’on venen, que definirà si podran estar-hi i no.

 Amb aquestes bases es podrà demanar el recolzament de la comunitat italiana, que trobarà en la independència demanada pels catalans, valors en comú, com la llibertat dels pobles a decidir.

Publicitat

Opinió

Minut a Minut