Els colpegen i no cauen, els marquen i no s’enfonsen, els censuren i no callen. El Barça ha guanyat 0 a 2 a l’anada de les semifinals de la Champions contra el Reial Madrid i ja només li cal mantenir el resultat a la tornada del Camp Nou per plantar-se a la final del que per a molts és el torneig de futbol més prestigiós del món.
Quan dos equips juguen a futbol ha de guanyar el millor. Qui s’esforça més, qui juga millor, més bonic, més ràpid, més divertit. És doncs el Barça el guanyador merescut. Qui juga millor i qui té el millor entrenador. Guardiola ha demostrat dins i fora del camp que és ell qui marca el joc, qui esbossa les vies per on correran els guerrers blaugranes. En Pep va demostrar l’altre dia que amb respecte i discreció també es planta cara, al rival o a les diferents adversitats.
A Madrid el Barça s’ha trobat en un terreny hostil. Davant d’un equip amb gana i d’una afició espanyolista que veu l’equip català com el símbol del que en realitat és, la bandera catalana que avui en dia ens enlaire més alt. Abans del match la fosca batalla ja havia començat. S’havia vetat l’ús del català a la cartellera i a la megafonia del Bernabéu, quelcom que no havia passat en els desplaçaments del Barça en competicions europees.
Després d’aquest partit el vent bufa a favor del Barça. Al Camp Nou l’equip blaugrana consolidarà la plaça a la final i callarà les mateixes boques que no volen veure la catalanitat del F.C. Barcelona. La cadena de televisió nord americana, la CNN, ha comparat el Barça amb “la lluita de Catalunya per la independència”, ha afirmat que el derbi és “un conflicte entre el nacionalisme castellà (els seus càntics ho confirmen) i l’orgull català” (les veus i les converses del carrer ho demostren). Visca el Barça i Visca Catalunya!
