L’extraordinària allau de nevades que ha cobert de neu i gel tot el litoral de la geografia catalana i molt especialment la seva capital Barcelona, no ha estat suficient com per impedir que se celebrés el partit de lliga del Camp Nou d’aquest passat cap de setmana. L’espectacular desplegament del departament d’interior del govern dels millors ha possibilitat que més de cinquanta mil esforçats culers s’apleguessin a l’estadi per donar suport a l’equip de Pep Guardiola. El conseller Puig, comandant personalment les operacions i desafiant les polítiques d’austeritat i retallades del propi govern, no li ha tremolat el pols ni ha regatejat esforços a l’hora de prevenir qualsevol contingència. La col·laboració incondicional de l’Ajuntament i la implicació personal de l’alcalde Trias també han estat decisives. Les tones de sal escampades pels barris fronterers amb les Corts i la distribució estratègica de les màquines llevaneus ha garantit en tot moment els accessos al recinte blaugrana.
La immaculada gestió de la crisi meteorològica per part del conseller Puig ha rebut, tret de comptades excepcions, l’elogi gairebé unànime de gran part de la societat catalana, si exceptuem alguns pares irresponsables i el sector més egoista del turisme d’alta muntanya. Curiosament, però, una d’aquests excepcions ha estat, també, la del propi futbol club Barcelona que, lluny d’agrair la desinteressada col·laboració governamental, l’ha criticada, i de quina manera, per boca del portaveu oficiós del president Sandrusku, l’ínclit Francesc Perearnau (sotsdirector del MD), mitjançant aquest demolidor article on es cataloga al conseller de “personaje listillo y oportunista” entre d’altres floretes. Gran notícia, afegiríem nosaltres, doncs una crítica tan ferotge i despietada només podria tenir una explicació: la negativa del conseller a donar llum verda als Boixos Nois a la Grada Jove. Visca!
La plaga de lesions i la necessitat de rotar el que queda de plantilla va propiciar que en Pep donés descans als titulars i encarés el partit contra l’equip donostiarra amb una alineació farcida de jugadors de la pedrera per a disgust del tribunerisme més recalcitrant i amb la indignació d’alguns pesos pesants del godotisme que ja porten dies donant la tabarra sobre la necessitat de recórrer als fitxatges d’hivern; aquells fitxatges que, com tothom sap, no serveixen absolutament per a res. Plaga de lesions, per cert, directament proporcional a la moda infecta d’aquest futbol-violència que el Mouligne ha acabat imposant amb la inestimable col·laboració de l’estament arbitral. Un estament arbitral incapaç de plantar cara a la pressió asfixiant dels altaveus mediàtics de la caverna en general i de la central lechera en particular i que, amb el sigan sigan i contra el Barça vale todo, estan contribuint decididament a la liquidació i mort del futbol espectacle. Altaveus mediàtics contra el quals és impossible competir. És una batalla perduda com molt bé ens recordava en Pep en una altra memorable roda de premsa on, per enèsima vegada, li tocava esmenar la plana a les poc intel·ligents declaracions del president Sandrusku.
Declaracions on el president també confessava que li agradaria preguntar al socis si preferirien guanyar la lliga o que en Pep Guardiola renovés el seu contracte. Pregunta que ni ell mateix va saber respondre i, a partir de la qual, en Ramon Besa a les pàgines del País publicava un interessant article de lectura recomanada. Un Sandrusku cada vegada més sol, un Sandrusku que segueix rebent de valent del diario Gol, que continua amb el Pelíkano hivernat i que, fins i tot, li fan figa els serveis de seguretat del Camp Nou, que han hagut de veure amb impotència com els col·legues de Consulta Barça els hi colaven una espectacular pancarta que es va mantenir ben visible durant gairebé 10 minuts.
Just avui, quan el Barça rep el premi Laureus com a millor equip de l’any, el nacionalmadridisme rebia la noticia de la sanció per dos anys al ciclista Contador, tot lamentant que hagi estat el TAS i no el comitè de competició del senyor Florez l’encarregat de dictar sentència.
Hem vist com en Pep tirava de pedrera per disputar el darrer partit de lliga i també hem vist aquest cap de setmana com el Psoe, en el seu 38 congrés, elegia secretari general a la jove promesa del socialisme espanyol, Alfredo Pérez Rubalcaba, i enterrava sense pietat el chaconisme. Dos vocals a l’executiva federal és tota la collita del Psc. D’altra banda, ha causat sorpresa que cap dels nous valors del socialisme espanyol com ara els Bono, Gonzalez, Guerra, Chaves o Rodriguerz Ibarra no formin part de l’executiva federal. “Encara són joves i els falta experiència, però no descartem que en el proper congrés puguin optar a càrrecs de més responsabilitat” ha declarat un portaveu socialista.
El nostre més sincer homenatge al socialisme espanyol i molt especialment al socialisme català representat pel PSC, aquell partit hegemònic fins fa quatre dies i que va camí de competir amb el PP i els Ciudadanos a veure qui és més espanyol a Catalunya. Un Psc que, amb la deriva que porta acabarà sent una altra vegada com aquell partit integrant del socialisme fundacional que responia al nom de Federació Catalana del Psoe. Un partit que comptava només amb dos militants: el senyor Jou i el senyor Triginer. Per a tots ells, el vídeo del 12è congrés del psc.
