D’això es tractava. Sobretot s’havia de desaprofitar l’oportunitat d’enxampar Espanya a contrapeu per enfilar de veritat cap a la independència. I els catalans no han decebut. En això són uns artistes. Marejar la perdiu de manera estètica per impressionar el món, tot anant-se il·lusionant amb el pretext d’anar-se carregant d’unes raons que, per insòlites, el món no comprèn i per això se suposa que l’impressionen, era una tasca fàcil per als catalans, sempre disposats a anar fent el tontet jugant a voler la independència: jugant amb la seva llibertat. Una llibertat que no volen i no saben que no volen.
Per això ara som on som, o sigui on érem. El poble ben distret parlant de dret a decidir en comptes d’independència, i sense ni tan sols saber que aquesta cosa del dret a decidir no existeix perquè només és, no caldria sinó, l’enèsim invent eufemístic de CiU, és a dir, l’enèsim invent entabanador per evitar haver de parlar de dret a l’autodeterminació. No és estrany. Per alguna cosa qualsevol manual de primer curs de psicologia ja diu que, quan s’evita anomenar el nom de la cosa, significa que no es vol dur a terme la cosa.
Totes les ridícules activitats lúdiques i grotesques estratègies polítiques dels catalans per anar fent el que anomenen procés (a seques, sospitosament sense complement), en el fons no són més que temps concedit insistentment a Espanya perquè el veí pugui reaccionar i aturar l’independentisme, no fos cas que els catalans ens agaféssim seriosament el propi joc, cosa d’altra banda més que improbable. La por funciona així. Els catalans no volen la independència de la mateixa manera que un nen de cinc anys que s’apropa insistentment al caire d’un trampolí no pensa saltar-ne.
No seré jo qui defensi Esquerra, però no m’estranya la desconfiança d’Esquerra amb CiU a l’hora de fer una llista conjunta. En un moment en què la desconfiança no hauria de tenir cabuda, tret que alguna de les parts enganyi; en un moment en què se suposa que l‘objectiu és clar i no hi hauria d’haver ni el més mínim bri de dubte a causa de la desconfiança, és quan emergeix la veritat: la total desconfiança entre els partits teòricament partidaris del dret a deci… de la cosa. I és que trenta anys de CiU no han passat gratuïtament. Ara passen factura. La veritat inconfessada d’Esquerra és que en realitat no desconfia de CiU, sinó del poble, del populatxo que ara Esquerra veu desesperada com torna a deixar-se entabanar per CiU arran del 9-N. El suposat èxit del 9-N, afegit a la victimització de Mas pel tema de la querella espanyola que ha rebut, han tornat a fer pujar la intenció de vot a CiU com l’escuma, fins al punt que el ramat catalanet ara aplaudeix Mas com un heroi quan aquest va al teatre a veure Mar i Cel, en un gest típicament catalanet, és a dir merament simbòlic, gregàriament covardot, sota el paraigua de l’anonimat que propicia la massa. Un gest hipòcrita que no suposa cap sacrifici i sí molta satisfacció al populatxo, una gent mesquina disposada a apuntar-se a la lluita sempre que la lluita no la despentini; una gent lamentable que, amb la seva idolatria, menysprea l’idolatrat amb la forma més sibil·lina existent de menyspreu. En fi. Per tot plegat tinc el convenciment que l’èxit del 9-N acabarà sent el gran èxit de l’espanyolisme, en versió nou peix al cove de les engrunes de les engrunes. Els catalans hi estan treballant. Al temps.
Però tranquils. Ara arriba oportunament Podemos, la gran esperança dels catalans, inclosos bona part dels de l’estelada, que ja observo que no desaprofiten l’oportunitat per deixar-se temptar per aquest nou invent letal de l’espanyolisme, no endebades la majoria dels de l’estelada encara no saben ni volen saber en què consisteix Espanya i l’espanyolisme. En fi. Arriba Podemos, la campana totalitària disfressada de pseudoprogressisme, amb cua inclosa, que salvarà els catalans. Arriba l’excusa perfecta per al seu renovat autoengany, que els permetrà abandonar la idea antipàtica de la independència un cop cansa la joguina i ja no fa gràcia. Perquè no hi ha dubte d’una cosa: per la mateixa raó que l’independentisme ha emergit sobtosament, caurà sobtosament. En aquesta vida les coses sòlides, amb fonament, no emergeixen de cop, i quan això passa cauen de cop per la mateixa raó que han pujat de cop. La cançoneta repetida de l’independentisme ingenu que “això no té marxa enrere” és l’absurda consigna de la tribu, el mantra per no defallir mentre la tribu fa tot el possible per provocar el defalliment. D’aquí l’absurditat.
Com que res no canvia, com que l’única transformació en la qual crec és la de Kafka o la d’Ovidi, escric aquest article un dia abans que Mas faci saber la seva proposta del pomposament anomenat full de ruta, una pompositat que naturalment no augura res de bo. No em cal esperar a saber què dirà Mas per poder afirmar ara mateix que serà un nou invent retorçadament grotesc, insòlit al món mundial, per mirar d’acontentar el públic intern (català) i per tant l’extern (espanyol), un invent que naturalment no acontentarà ningú i només podrà ser mediocre com el 9-N, però que els catalanets, igual que el 9-N, tanmateix aplaudiran entusiasmats i fins i tot consideraran genial, que per alguna cosa han decidit que Mas és el nou Home a seguir, malgrat que aquest es limiti a parlar d’aspirar a un referèndum vinculant en comptes d'independència, paraula que curiosament no surt de la seva boca. I el guru tindrà la jugada perfectament pensada, com sempre ha fet perfectament CiU, pensant amb magistral finor en el públic cretí al qual s’adreça. Ah, i en Duran? On és el meu ídol Duran? Casualment ara diu que s'allunya, no sabem on però diu que s'allunya, no fos cas que amb tanta proximitat la coalició prengués mal, que el votant és molt imbècil però no molt-molt imbècil. Duran s'allunya, i suposo que deu ser com jo, quan a casa m'allunyo del menjador per anar al lavabo. El paràsit s'allunya, però jo diria que continua a CiU. Al capdavall, tenint davant aquest poble, no li cal ser a un altre lloc.
Ricard Biel
