Avui es compleixen dos anys de la manifestació que ho va canviar tot, sense adonar-nos-en. Dues persones, en Jordi Cuixart i en Jordi Sánchez, dos activistes aleshores (i ara), han estat empresonats per desconvocar una manifestació davant de la seu de la Conselleria d'Economia al voltant de mitjanit, mentre es feia un escorcoll per part de la Guàrdia Civil, i que va durar tot el dia, amb un desenllaç sonat: la secretària judicial, amiga dels espectacles, sortia per la porta del darrere: la del cinema contigu. Dos anys després, milers de persones (res comparable amb el 2017 en qualsevol cas), s'han congregat altra vegada allà, en record dels Jordis. Catalunya descansa els ànims de revolta mentre reposa forces pel proper embat, però no perdona, ni oblida. Aquell dia va canviar tot: Espanya va donar el que va creure que era un toc de mort al referèndum, i va aconseguir comprometre l'economia catalana, apuntant ja a l'inici de la repressió. La resta, el referèndum i el 155 posterior, i tot el que ha passat fins avui, ja ho coneixem sobradament, tal i com des d'El Dietari del Procés els hem relatat dia a dia, sense descans. Un relat que, possiblement, tindrà un punt i final que podrà agradar o no, en algun moment.
L'article d'avui pren el títol de la idea que ha llençat a les xarxes la guionista (i moltes coses més!) Dolors Boatella, que és tot una artista dels mems. Ah! La qüestió fa referència a unes absolutament imperdonables declaracions de Pablo Iglesias, en una entrevista amb la 'ciudadaner' periodista catalana d'Antena 3, Susanna Griso. Iglesias responia a unes pèssimes declaracions de Pedro Sánchez formulades ahir en una entrevista amb un dels delfins periodístics de Florentino Pérez, Ferreras, el marit de la també mediàtica Ana Pastor. Sánchez deia que si hagués pactat una coalició amb Podemos, no hauria pogut dormir, ni ell, ni el 90% dels espanyols. Una afirmació exageradíssima (els votants de Podemos sumen més del 10%) i impròpia en el to i el contingut d'un president en funcions i encara més, un líder d'un partit d'esquerres, dirigint-se a una altra formació d'esquerres que, a més, n'és bastamt subsidiària. Sánchez torna a demostrar una vegada més que la seva preferència és la dreta rància de Ciutadans, i això és lamentable.
Doncs bé, a tot, això Iglesias a respost amb contundència, i s'ha mostrat estafat i enganyat, però a la pregunta de Griso sobre una aplicació del 155, si Iglesias hagués format part d'un Consell de Ministres amb el PSOE, el líder lila ha afirmat que reconeixeria el lideratge de Sánchez i el PSOE, i que seguria, com ha seguit sempre, la llei i la Constitució. O sigui que 155, endavant! I així el 'fill' autoadjudicat de les places del 15M, s'acaba convertint, com molt bé descrivia Boatella, en el 155M. I una vegada més, el dia que els Comuns catalans se n'adonin que el primer que fan caure els seus amics homònims espanyols [Podemos], dels quals en depenen, sempre són les reclamacions catalanes en matèria del que sigui (social, nacional…); a l'hora de negociar qualsevol cosa, potser ells i nosaltres estarem més a prop de l'objectiu de la justícia social que perseguim.
Paral·lelament al xou que protagonitza Espanya, a Catalunya seguim pendents de com afectarà la nova convocatòria electoral al procés que el president de la Generalitat de Catalunya, Quim Torra, ha d'afrontar. Val a dir que certament, potser sense buscar-ho, tant ERC com JxC, han aconseguit allò que es demanava des dels sectors més abrandats, com el Front Republicà (que aposta per tornar-se a presentar), com és bloquejar el COngrés espanyol. Efectivament, la negativa de Sánchez a ser president amb qualsevol dels vots independentistes (amb Podemos sol no sumava), ha influit, i força. Tornant a Torra, les darreres novetats són que el judici que tenia pendent s'aplaça almenys fins el 18 de novembre, i que el TSJC ja li ha requerit que tregui, en dos dies de temps, el llaç i la pancarta que ara mateix penja del balcó de la Generalitat. Torra ja ha respost que no ho pensa fer. Veurem si es mantindrà o claudicarà, però si ha d'acabar despenjant-la, potser que ho faci ja. Veurem què acaba passant. A l'altre extrem de la plaça, mentrestant, ens hem hagut d'espolsar la caspa del damunt en sentir el discurs de la pregonera de les Festes de la Mercè, Manuela Carmena, exalcaldessa de Madrid, i injuriadora de presos polítics. Com els darrers pregons que hem anat sentint i que ha promocionat el govern Colau, Carmena ha evocat la Barcelona decadent preolímpica, que feia olor a naftalina i no aspirava a res més que a seguir conforman-se en ser una ombra del passar transformada en una mera capital provinciana. Ja n'estem farts d'aquests retorns al passat continus. Barcelona i Catalunya volen i miren al món, i les reminiscències del passat i, sobretot la naftalina que pontifica tota aquesta gent casposa, s'ha d'arxivar ja als llibres d'història.
