EL 155 ECONÒMIC
Començo a estar cansat d’haver de debatre o sentir arguments que atribueixen a l’exercici del dret d’autodeterminació totes les malvestats econòmiques que estan passant a Catalunya.
D’entrada s’exagera molt l’abast d’aquestes malvestats. El canvi de seu social no té cap impacte pràctic. Per algunes empreses és una mesura de prudència perquè donen per fet que tard o d’hora Catalunya tindrà la pròpia República i si estan molt vinculades a Espanya volen evitar perjudicis en el període de transició. El canvi de seu fiscal tindria més rellevància si aquesta fabulosa autonomia que diuen que gaudim realment servís per recaptar els principals impostos: IVA, IRPF i Societats. Però no és el cas. La Generalitat només ingressa impostos menors. I per tant, mentre els intercanvis comercials es produeixin a Catalunya i els llocs de treball siguin aquí, en el marc autonòmic, l’Estat es veu obligat a transferir la part corresponent a Catalunya. Les grans multinacionals productives es reafirmen en la seva presència, perquè si Catalunya se’n va, hi tindran una base productiva potent i més eficient d’irradiació al mercat mediterrani; i si no se’n va continuen com estaven.
Però aquests contra arguments entren en el joc que busca l’unionisme. El què cal denunciar és que fins al setembre de 2017, després de 7 anys de procés independentista i conflicte amb l’Estat, i en plena crisi econòmica, Catalunya ha excel·lit en tots els resultats econòmics. Eixugant el dèficit públic i eliminant la morositat, multiplicant la capacitat exportadora, essent un dels principals focus d’inversió a Europa, liderant el creixement turístic, Posant el Prat al nivell de Barajas, essent el territori que crea més ocupació de l’Estat, arrasant en resultats en la recerca científica etc. etc. Per tant, només s’han començat a notar efectes negatius econòmics a partir de la intervenció agressiva de l’Estat: amb l’entrada de Montoro a les finances públiques de la Generalitat, el seguit d’intervencions contràries a dret: presó, correspondència vulnerada, censura de premsa prèvies a l’1 d’octubre, la brutal repressió del dia del referèndum sobre pacífics votants que donà la volta al món; l’empresonament posterior dels líders socials ; i l’exili o presó pel Govern en ple.
L’impacte negatiu econòmic és doncs un mèrit del Govern espanyol i la seva intervenció violenta sobre el territori que li fa de motor econòmic. Però de l’impacte que l’espanyolisme vol adjudicar als demòcrates catalans, n’amaguen les greus conseqüències que està tenint per l’economia espanyola. No endebades alguns dirigents del PSOE i del PP estan implorant que s’acabi el boicot massiu d’Espanya als productes catalans ho que ho són suposadament, perquè la interconnexió de mercats fa per exemple que si deixen de compra cava , el vidre i el suro extremeny faci fallida; o si deixen de comprar determinada marca d’aigua amb nom català però en mans d’una multinacional estan fotent els treballadors de la planta embotelladora que està a Espanya i estan emprenyant al capitalisme internacional. Qualsevol baixada de percentatge de creixement a Catalunya té un efecte multiplicador a Espanya.
Seria bo doncs, escoltar de boca d’algun polític unionista un xic d’autocrítica, com estem sentint en boca dels dirigents independentistes que són capaços d’admetre alguns errors. Però no ho faran. I aquest actitud serà la seva tomba. Quan escric aquest article arriba a la seva fi el judici del cas Gurtel, on curiosament el principal testimoni de l’acusació per raons familiars no va poder/voler dir la darrera paraula a que tenia dret. Suposo per no acabar com els altres més de 10 casos de testimoni morts en estranyes circumstàncies. I això passa al mateix dia que s’imputa oficialment al PP de corrupció i ocultació de proves, en la persona de la darrera tresorera que va propiciar l’eliminació a cop de martells del disc dur del partit. Desaparicions de persones i de proves de les trames mafioses que podreixen l’economia espanyola. Com la desaparició de proves del cas Gallardón, l’incendi als jutjats de València i suma i segueix.
Que l’oligarquia mafiosa i lladre que ens governa des de Madrid intenti focalitzar en els catalans els mals econòmics que pateixen, no és estrany. Ho porten fent des de l’Edat mitjana on els caps de turc eren els jueus. El que costa de comprendre és que bona part de les classes populars espanyoles, aquestes sí abduïdes pels mitjans de comunicació que controla l’oligarquia, continuïn reaccionant com els “cristianos viejos” promovent progroms, ara jurídico-policials contra els catalans.
En tot cas, cal demanar als del 155 que presentin un balanç de l’economia catalana des de que la controlen a mig setembre. Quines millores i quins retrocessos s’han produït. Serà la seva responsabilitat. El 21 D no jutgem només l’obra del govern legítim en els dos darrers anys, sinó l’obra de l’il.legítim en aquest trimestre final del 2017.
