"Ejecutado"

“Pregunteu-li com se diu”, comença la cançó popular. Una pregunta ben senzilla que, a hores d’ara, encara no podem respondre en referir-nos a la nova plaça destinada a ser la nova Venus de Badalona, la vuitena meravella del món. L’hem sentit dir de totes les maneres, des del neutre i desubicat nom de Plaça Central, a l’ambigu i estúpido-políticament correcte Plaça de les “Cultures” (sic!). D’altres l’anomenen Plaça de Can Fradera o en la seva versió més casolana, plaça de Can Puça (que és el mateix), en al•lusió a un de tants establiments que hi havia hagut en aquest indret. Per què aquest i no cap altre? Ja que per la mateixa raó, bé podríem parlar també de Can Pedragosa, de Can Vilaró, de Can Juanola, de Can Maresme, de Can Tapiol, de Can Vinyes, de Can Ventura, de Can Riera de les orxates i d’un llarguíssim etcètera. Un etcètera tan llarg com establiments hi van fer florida. En un altre registre, també hem sentit proposar el nom de la plaça de la Creu de Terme, en recordança dels antics límits del nucli urbà i amén (agenolleu-vos, sisplau).

Ara però, l’última proposta ens arriba des de la intel•lectualitat més nostrada. Un col•lectiu ciutadà de pes (i quan dic de pes, dic de pes) demana que es doni a la nova plaça el nom de Pompeu Fabra. Van forts, ja us aviso.Manifest, pàgina web, llista d’adherits, patums per dar i per vendre, institucions de primer ordre. Carai! Tot un espectacular desplegament de recursos per reivindicar una Badalona Fabriana que no se sap ben bé què és, ni si es pot menjar amb els dits o bufant cullera. Impressionant! Jo també m’hi apunto, és clar! Encara que no sàpiga de què va, però ja m’ho explicaran pel camí.

-Pompeu dieu? Home! el que faci falta, tu! …’t’haig de dar?

Només faltaria! Qui pot oposar-se a cap iniciativa que realci, recordi o honori la figura del mestre de mestres? Qui pot oposar-s’hi, si no és des de l’heretgia? Jo no, és clar. Pobre de mi! Se’m clavarien a l’ànima, com les urpes d’una salvatgina, els versos d’Espriu:

 

“Salvàvem els mots
de la nostra llengua,
el meu poble i jo”

 

I tots els micacos i els badius de Badalona s’alçarien irats i abandonarien la pàgines del diccionari per abraonar-se’m al damunt en les aspres nits de malson. Déu mos en guard! (podeu seure)

Pompeu Fabra és una figura cabdal de la nostra cultura i de la nostra llengua. Fill adoptiu de Badalona, fou conciutadà nostre durant més de trenta anys i serà per sempre més el nostre Mestre. I és ben cert que la ciutat l’estima i el té present. Tant és així que un dels primers noms que la recuperada democràcia va atorgar a un carrer va ser, precisament el seu, com no podia ser altrament. També tenim un institut que duu el seu nom i li hem erigit un monòlit davant del flamant nou edifici de l’Ajuntament. Ja n’he parlat d’això a El Punt. També se n’ha fet ressò en el seu bloc l’amic Andreu Mas.
Que tot plegat és poc? Potser sí, segur que sí però, ben mirat, sempre serà poc, no creieu?

Jo no puc ni vull combatre de cap de les maneres la figura de Pompeu Fabra. Em resulta impossible. Però crec que podem trobar altres propostes per realçar encara més la seva obra i tot allò que representa. És més, crec que posar el nom de Pompeu Fabra a debat és fer-li un molt flac favor. Forma part d’aquells noms que no poden estar en cap dels casos fora de consens. És per això que em sembla que posar-lo en el sac del tria i remena li és una falta de respecte.

No combatré aquesta proposta, però deixeu-me que defensi la meva. I ho faré breument. Tan breument que només us demano que mireu amb atenció la imatge que il•lustra aquest post. Si no se us posa la pell de gallina, és que ja heu perdut massa llençols amb tantes bugades.

Era una bona persona i va cometre el greu delicte de ser elegit democràticament alcalde de Badalona, del nostre poble, també de Fabra.

 

“Ejecutado”.

 

Es deia Frederic Xifré i Masferrer (Poseu-vos dempeus!)