Us reprodueixo l'article publicat el juliol del 2013 a l'Associació Catalana de Premsa Gratuïta
El 13 de juliol de 1558, el comte d’Egmont va obtenir una victòria decisiva a Gravelines; just un any abans, a Sant Quintí, també havia derrotat l’exèrcit francès. Dues batalles cabdals per als interessos de la Monarquia hispànica que li valdrien el nomenament d’estatúder de Flandes i d’Artois (1559). Cavaller del Toisó d’Or, cosí de part de mare de Felip II i des de sempre molt lleial al monarca, va ser un home de voluntat dialogant, que provava de solucionar els diversos entrebancs pacíficament. Tant és així que, tot i la seva condició de catòlic convençut, volia impedir la implantació de la Inquisició a Flandes i garantir, d’aquesta manera, la llibertat de culte. Aquest posicionament el va dur el 1565 a presentar-se a la cort espanyola on, des d’una tàctica premeditadament dilatòria, se’l va entretenir i se li va fer creure que les seves accions estaven ben encarrilades perquè Flandes esdevingués un lloc de tolerància i de llibertat religioses. En realitat, però, el monarca no estava gens disposat a concedir llibertat de culte als súbdits flamencs, de tal manera que Egmont se’n va distanciar.
Un any més tard, el comte s’oposava amb vehemència a la continuada destrucció d’imatges religioses que assolava el país per part dels calvinistes que consideraven excessiu el culte que els catòlics retien als seus sants i, tot i així, Felip II, a través del duc d’Alba, li va comunicar la pena de mort per alta traïció, malgrat totes les bones mostres d’adhesió i de lleialtat que el seu cosí li havia demostrat durant tota la vida.
El 5 de juny de 1568, Egmont va ser decapitat públicament a la Plaça Major de Brussel·les. Un esdeveniment que va commoure l’opinió pública europea del moment i que, dos segles més tard, va convertir el comte en el protagonista d’una tragèdia de Goethe.
La seva mort va alimentar i enfortir la voluntat de resistència dels enemics del rei d’Espanya. Si un familiar directe del rei, amic fidel, que l’havia ajudat a guanyar batalles, de profundes conviccions catòliques, acabava executat… Què en podien esperar la resta dels seus súbdits?
Potser, en més d’una ocasió, tots ells van recordar una famosa frase que Erasme de Rotterdam havia pronunciat unes dècades abans. En concret, en resposta a la invitació de visitar Castella que li havia fet l’emperador Carles V, Erasme va recordar la persecució de la Santa Inquisició contra la família del seu bon amic Lluís Vives i va concloure afirmant: “Non plaquet Hispania”.
