Ja fa una setmana de les eleccions i els partits polítics, com si de mol·luscs es tractés, tornen a romandre dins la seva pròpia closca. Tornen al seu estat natural d’aïllament total. I temorosos de ser devorats en un improvisat piscolabis, asseguren que no en sortiran fins que el procés d’autocrítica (sic) els porti a comprendre el perquè de la desfeta.
De totes maneres, més que autocrítica, alguns regidors -sobretot aquells qui veien l’alcaldia, o algun càrrec de govern, gola avall- el que fan és autocompadir-se. Cerquen la misericòrdia dels companys de secció local, gest, el de misericòrdia, que si arriba és producte d’un factor d’aflicció vers el perdedor. Així doncs, el col·lectiu el que aconsegueix és tancar-se repetidament sobre si mateix fins al punt d’assolir la impermeabilitat desitjada: l’efecte Arrova.
D’aquesta manera tot rebota. Fixeu-vos com les excuses o “factors col·laterals” que intervenen en el resultat electoral, cada vegada són més diversos. I arribaran els propers comicis, i tornarà a encapçalar la candidatura el mateix personatge carregat de vanitat, convençut/da que aquesta vegada sí… i de nou, acabarà per rebaixar-se al voltant de tristes copes de cava plenes d’orgull vençut.
Llavors, a tots aquells qui ho intenteu desesperadament any rere any i els resultats no us acompanyen. A tots aquells qui només us mou la voluntat de reeditar govern amb coalició. A tots aquells qui perdeu i feu perdre el temps. ¿Heu pensat en les poltrones de l’Ikea?
