Els grills habiten els caps de massa gent i sense importar-ne l’edat. Els d’alguns joves són inquiets i enjogassats, i els de la majoria d’adults acostumen a ser escleròtics i amb aparença de seny. Aquests són els pitjors grills, no només perquè de tan enquistats al cervell mai no desapareixen, sinó perquè són els que en nom de l’experiència estigmatitzen el jovent i sovint confonen la lucidesa de la seva mirada neta amb la ingenuïtat, la desraó i la radicalitat mal entesa. Per adonar-se’n només cal veure com els adults, habitualment gent grillada al poder, converteixen el món en la claveguera que és, i gràcies als milions d’adults que els donen corda.
Quan un d’aquests joves de mirada nítida entra en un terreny que en principi ocupen els adults, com és el cas d’escriure als mitjans, aleshores a l’adult amb grills no li encaixa i se li dispara l’alarma. No hi fa res que el jove demostri la seva vàlua moral en allò que pensa i el seu reflex en allò que escriu. El grillat adult el desacreditarà tant com podrà, demostrant justament la mateixa immaduresa mental de què acusa el jove, una immaduresa que naturalment aquest no té. Tot al contrari.
He coincidit amb l’Èric Bertran en alguns actes, i d’ell m’ha cridat l’atenció una claredat d’idees i una maduresa que ja m’hauria agradat tenir a la seva edat. La seva joventut és un fet, però demostra estar al marge d’allò que demostren les seves opinions. I és que els prejudicis són mals consellers. D’entrada, l’Èric és independentista. Per mi, això ja li dóna una autoritat moral que no tenen la majoria de catalans en tant que partidaris, ja sigui per pensament o per actitud, de la submissió del seu poble a un altre que se’ls declara, doncs, superior. L’Èric no és, per tant, partidari del feixisme. Però això no és tot, perquè lluny de limitar-se a dir el que és actua en conseqüència participant en tot el que pot per defensar el que pensa i, pel que el conec, sense que li importi ser ell qui ho defensa, sinó fer públic allò que defensa. Ni heroi ni màrtir. Dues coses més, doncs: L’Èric pensa, és a dir no fa del no-pensament el seu pensament tal com passa amb la majoria, i no es limita a declarar-se independentista mentre per altra banda es contradiu actuant en el sentit oposat. I és clar, per actuar expressant el que pensa se serveix dels mitjans, exactament com tothom qui vol i li’n donen l’oportunitat. On si no ho hauria de fer? Hi ha qui l’acusa d’amorrar-se a la menjadora. Aquests haurien d’adonar-se que els mitjans no són en si mateixos cap menjadora, sinó que en principi són exactament el que indica el nom, el mitjà, el canal que permet entre altres coses crear opinió i del qual, efectivament, hi ha qui se’n serveix per convertir-lo en finalitat, o sigui en menjadora. De manera que aquells que acusen l’Èric d’oportunista el que en realitat els molesta són les seves idees, no la seva joventut ni el seu pretès oportunisme. No és aquesta la base del feixisme?
Cal estar amatents als cantants de sirena dels que parlen en nom del seny i la llibertat. Per ignorància o mala llet alimenten la ignorància i fan precisament més fortes les cadenes de la humanitat. A la gent de bona fe, caldria dir-los que no mirin el dit que assenyala sinó allò que assenyala. I l’Èric ho assenyala prou bé. L’edat? Bé, gràcies.
