El paper dels economistes després de 10 anys de crisi impredictible ha quedat molt tocat. S’ha posat en evidència les febleses de la ciència social o si més no la feblesa d’alguns dels seus experts. Les ciències, especialment les socials, acaben tenint una influència molt forta de la correlació ideològica i de la piràmide de poder en cada moment. Per això quan hi ha vaques grasses tot el vent bufa a favor, però quan hi ha vaques primes cauen llamps sobre els falsos profetes del benestar o els exagerats profetes de l’apocalipsi. De tot això es parla en el numero monogràfic d’EINES, la revista teòrica de la Fundació Irla presentda aquesta setmana a Barcelona. Aquest número es dedica a reflexionar sobre l’ofici dels/ les economistes. És un exercici sà que no totes les branques acadèmiques són capaces de fer. També és cert que l’autobombo realitzat tant de temps per mediàtics representants de la professió en l’època de la guerra freda, on tot era previsible, i en la postguerra de l’abundància on tot semblava possible, ha tingut una dura penitència amb la crisi. Crisi que no només ha estat poc prevista, sinó que està encara dubtosament interpretada i menys amb seguretats sobre les perspectives de la seva evolució./
En aquest número l’economista Joan Tugores ens acompanya en un viatge des dels orígens de la disciplina acadèmica . Des d’Adam Smith i el seu comportament per al propi interès, passant per Marshall que considerava l’economia com una disciplina entre matemàtica i biològica, amb lleis quasi deterministes. I més tard amb les diverses aportacions que hi ha anat introduint o bé un enfocament d’enfrontament de classes o un enfocament amb molt pes de la psicologia, del comportament humà. M’he quedat amb una frase aplicable també a processos polítics amb riscos o reptes econòmics com els que alguns estem vivint “tenim més aversió en arriscar-nos a una pèrdua del que estem disposats a arriscar-nos per obtenir un guany d'idèntica quantia”. Es tracta, doncs, jo afegiria, per als reformistes o rupturistes, de convèncer a una majoria social que hi ha més risc de pèrdua en no canviar, que en canviar./
Els professors Maria Cubel i Santiago Sánchez-Pagès fan una valoració del període on la disciplina ha entrat en crisi profunda, i els acudits sobre economistes arribaven a les taules dels cafès. On creixien les “crítiques a la ciència econòmica, entre elles, la crítica al supòsit que l'ésser humà és un infal•lible i incansable optimitzador del seu propi benefici.” I mostren un cert grau d’escepticisme sobre recpetes tancades. “Tots els models són falsos, però alguns són útils”, citen de l'economista del comportament Matthew Rabin. /
Lina Gálvez Muñoz es centra en mostrar com les crisis econòmiques alteren els processos de creació de desigualtats amb tres pautes : intensificació del treball de les dones; recuperació més tardana de l'ocupació femenina al costat de la seva precarització; i retrocessos institucionals en la lluita contra les desigualtats de gènere./
Miren Etxezarreta analitza fins a quin punt l’escola marxista de pensament econòmic ens continua donant les claus del què passa. I detecta que en una bona part de la diagnosi ja Marx, més que Lenin, encertava en els mecanismes d’acumulació de capital. No queda tant clar en canvi que Marx i alguns seguidors seus l’hagin encertat en la prospectiva sobre l’evolució de la lluita de classes o l'empobriment secular de la població treballadora. Està bé doncs que algú amb arrels marxistes deixi clar que mai una disciplina científica pot ser una Bíblia. I aboni una mena de marxisme pragmàtic, mètode crític d’interpretar la realitat. No mètode acrític de pretendre que la realitat s’adapti al dogma./
Finalment en debat entre Cesc Iglesias i Lurdes Benería ens donen diversos moments d’espurnes critiques. Dels molts que hi ha em quedo amb la necessitat de valorar la capacitat de les persones de col.laborar i cooperar davant de reptes en comptes de competir. O la valoració creixent de la valoració social o l’autosatisfacció per sobre del nivell salarial, un cop aquest ha superat el mínim vital. O fins i tot al revés, quan s’està per sota, perquè en uns casos es fa inaguantable i en d’altres es tolera?/
I un altre punt que comparteixo del tot, i que desgraciadament el corporativisme hiperespecialitzat molts cops no té present. El context cultural i institucional de la societat són determinants en els resultats econòmics oposats que a partir d’unes condicions macroeconòmiques similars unes societats siguin capaces de reeixir i millorar tant en termes quantitatius com qualitatius; i d’altres empitjoren en els dos termes, o com a molt milloren el quantitatiu però a costa que una majoria perdi posicions en el qualitatiu. I sempre tinc al cap els països nòrdics on no són les receptes més liberals o més socialdemòcrates dels governs de torn que explicarien el seu èxit global, fins i tot ara, en plena crisi global, sinó que és la seguretat jurídica de les institucions, la seva eficiència la cultura majoritària de servei al ciutadà, l’alt nivell de civisme i identificació de la ciutadania amb la seva administració, l’elevat grau de patriotisme cívic , lluny del hooliganisme i el xovinisme tant propi dels estats bonapartistes jacobins i en definitiva, estructuralment fallits del sud d’Europa./ Necessitem que les noves lleves d’economistes, un cop feta la cura d’humilitat, surtin plorats de casa i ens donin les claus d’un món tant canviant que ens dóna vertigen.
Publicat fa poc a Economia Digital
