El passat dimecres 26 d’agost, el president de la Comissió Europea, Durao Barroso, va començar la seva entrevista en una emissora de ràdio catalana parlant un minut en la llengua pròpia del nostre país. Sens dubte, és un detall que cal agrair, tant per la sensibilitat que demostra com per l’esforç que comporta.
Malauradament, però, aquest bon to inicial es va diluir ràpidament fins empantanegar-se en un seguit d’afirmacions desafortunades, innecessàries i injustes. Desafortunades perquè va venir a dir que els catalans ens hem de preocupar menys de la nostra llengua (i, en particular, de la seva oficialitat al Parlament Europeu) i que, en canvi, hauríem d’agrair més els diners que Catalunya rep de la UE, com si la dignitat de les llengües, de les cultures i dels països pogués ser comprada. Una barreja del tot innecessària de “naps amb cols”, atès que és força dubtós que el senyor Barroso (o qualsevol comissari espanyol de la Comissió) estigui disposat a renunciar a l’oficialitat del portuguès (o de l’espanyol) a canvi d’un determinat percentatge d’alguna inversió ferroviària o de la construcció d’una dessalinitzadora, ni tan sols en el cas que sigui força més gran que la del Prat de Llobregat. I, a més, tot plegat resulta especialment injust si recordem que Catalunya és un contribuent net al pressupost de la UE, és a dir, que és precisament Catalunya qui aporta diners a la UE, i no pas a la inversa. En aquest sentit, si seguim l’argumentació del senyor Durao Barroso, potser estaria bé que ens agraís més la part del sou que els catalans contribuïm a pagar-li cada mes amb els nostres impostos.
El més preocupant, però, és que aquesta mena d’actituds ja no ens resulten sorprenents. De fet, en el seu desig de tornar a presidir la Comissió Europea, Durao Barroso compta amb el suport de tots els governs dels estats que formen part de la Unió. I, en una línia similar, podem recordar que en Jerzy Buzek va obtenir el suport àmpliament majoritari de “populars”, “liberals” i “socialistes”, malgrat que –en el seu discurs com a candidat a la presidència del Parlament Europeu– havia assegurat que l’ús de les llengües que encara no són oficials és massa complicat i massa car.
En qualsevol cas, les afirmacions del president de la Comissió ens haurien de fer reflexionar. Com és possible que una persona tan hàbil i intel•ligent faci unes afirmacions tan desafortunades, innecessàries i injustes? La resposta no és gaire agradable i, precisament per aquesta mateixa raó, és indispensable. En primer lloc, en Durao Barroso sap que, com a molt, les seves declaracions incomoden lleugerament alguns centenars de milers de catalans que, com a màxim, escullen dos o tres diputats més o menys sobiranistes; i que, a l’altre plat de la balança, aquestes mateixes paraules generen una enorme satisfacció en gairebé tots els mitjans de comunicació i en quasi tots els europarlamentaris espanyols (inclosos uns quants de catalans). En altres paraules, el senyor Durao Barroso fa afirmacions desafortunades, innecessàries i injustes, precisament perquè és hàbil i intel•ligent. I, per tant, ha après perfectament la lliçó (que li han explicat molts ministres, comissaris i eurodiputats espanyols) en el sentit que menystenir els sentiments i els interessos econòmics dels catalans sempre resulta barat, atès que ni tan sols la majoria d’aquests mateixos catalans mai no passem factura a aquells que ens menystenen.
Sigui com sigui, el més inquietant és que ni aquells que sí que ens ofenem no som capaços de despertar en els nostres conciutadans el desig de fer-se respectar. Si, efectivament, tenim tantes raons com sens dubte tenim per sentir-nos ofesos i menystinguts, com pot ser que molts dels nostres conciutadans no ho percebin com nosaltres? Què hem de fer per explicar-nos millor entre els nostres veïns, amics i familiars? Què pot fer el diputat que signa aquest article per explicar-se millor en el conjunt de la societat? Què podia haver fet millor durant la passada campanya electoral per obtenir més suports entre la gent del nostre país? Si d’arguments no ens en manquen, què és el que jo hauria d’haver fet millor?
Ara com ara, la nostra esperança se sustenta en el convenciment que el treball de la gent que ens estimem el país no és mai inútil. D’entrada, perquè la constància en la tasca és, probablement, un dels pocs valors morals poc o molt objectivables. En segon lloc, perquè la voluntat quotidiana de superació de les dificultats és un dels millors entrenaments en el nostre camí cap a la llibertat. I, finalment, perquè, en aquest sentit, esdevé ben real l’afirmació que l’esforç ens redimirà. Per tot plegat és bo recordar que, malgrat tots els malgrats, tal com explicàvem en un article anterior, a partir del curs 2010-2011 (i tal com ja passa amb les llengües oficials, a més de l’islandès, el noruec i el turc), la Unió Europea inclourà el català, el basc i el gallec en el programa d’ensenyament intensiu per a estudiants erasmus que cursin estudis en qualsevol universitat on l’ús d’aquestes llengües sigui habitual. L’esforç dóna resultats. Per això ens hem d’esforçar més que ningú.
