Això del suposat comiat del gran Duran em posa trist, molt trist, i per diverses raons. En primer lloc perquè el poble català s’ho creu. Els catalans es creuen que Duran s’aparta de debò de la política pel fet que, sembla ser, aviat deixarà el càrrec de secretari general del partit, una credulitat d’altra banda previsible tractant-se d’un poble babau com aquest. Duran continuarà donant pel sac. A la rereguarda, potser. Però donant pel sac i, sobretot, traient de polleguera. No pot ser altrament. Més que res perquè no se li coneix altre talent.
En segon lloc, trist perquè Duran no m’ha decebut mai. D’ell es diu que, “t’agradi més o menys la seva ideologia” (??) “s’ha de reconèixer” (??) que Duran és un “animal polític”. I penso que amb raó: cada animalada botiflera que ha perpetrat al llarg de tots aquests anys aquest xarlatà de fira no ha fet més que admirar-me amb la mateixa proporció que, fins fa quatre dies, el paràsit Duran provocava l'admiració del poble català.
En tercer lloc trist perquè Duran és el meu ídol gairebé des de la meva més tendra infància, i tinc quaranta-quatre anys. Té mèrit, l’home, molt de mèrit… tant com el poble català per mantenir-lo tot aquest temps. Gairebé tota la meva vida s’ha passat Duran fent de prestidigitador, hipnotitzant un poble que mai fins fa quatre dies, repeteixo, no s’havia preguntat en què consistia exactament la suposada gran altura política de Duran que el poble mateix li atribuïa sense saber per què li atribuïa, talment lloros. Parlo de fets (més aviat no fets) de Duran, més enllà de paraules ampul·loses, paraules sinuoses com els escurçons, paraules que omplen l’aire del mateix contingut de l’aire: zero, per no dir sota zero, atès el seu caràcter com a mínim narcòtic i, en els últims temps, amb l’efervescència de l’independentisme, paraules directament letals. Sort que ara per fi el poble català sap qui és Duran, és a dir: qui ha estat sempre. N’hi ha que, des que anàvem amb el xumet a la boca, ho teníem clar, i no precisament per clarividents. És la simple diferència entre ser normal i ser cretí.
En quart lloc, el comiat de Duran em posa trist perquè tristament em recorda la reacció dels catalans davant la mort de Franco: la majoria diu que ho va celebrar. Es veu que ningú d’aquests festius catalans no va plorar com jo ho hauria fet, perquè a mi m’hauria caigut la cara de vergonya celebrar la mort d’un mediocre, d’un patètic magnicida, havent hagut d’esperar que morís de vell al llit. Però no, els catalanets (i molts espanyols, però aquests ja s’ho faran), amb la seva tradicional covardia mesquina i amb el nul sentit de la dignitat que els caracteritza van treure cofois el cava, van treure pit com un gran caçador que ha hagués caçat una fera ja morta abans d’haver de disparar. Patètic. Però és que, en el cas de Duran, el comportament del poble català ha estat més penós encara que en el cas del dictador, i per dues raons: pocs dubtaven de qui era exactament Franco en vida del dictador, i per altra banda era certament més complicat plantar cara al dictador que no pas fer-ho amb Duran. Vet aquí, doncs, la qüestió: podent-ho evitar, el poble català no només ha permès que Duran parasiti a plaer durant prop de quaranta anys, sinó que a sobre no ha estat fins recentment que s’han adonat de qui és realment el personatge. Penós, molt penós. Per fotre’s a plorar, amb els catalans.
I si en voleu un altre exemple, sense anar més lluny fixeu-vos amb l’inútil d’en Pujol. Un inepte caganer amb els genolls pelats a força d'ajupir-se a l’església i de dir amén al veí; un incapaç contrastat que, en nom de Déu, àlies “el nostre mal no vol soroll”, anava posant (ens feia posar) primer una galta i després l’altra, i malgrat tot això encara ara hi ha qui el justifica dient que els d’en Pujol “eren altres temps” (??), com si la dignitat i les escopinades i el lladrocini espanyol fossin en l’actualitat una novetat inopinada per als catalans; i encara hi ha qui el justifica dient que era un gran estadista (sense que m’aclareixin de quin estat, tot i que ho sospito havent estat declarat español del año 1984), o qui em diu que no sé el que em dic, perquè Pujol és “un home preparat que parla vuit-cents idiomes” (com si el meu veí del segon primera no en parlés nou-cents i no estigués menjant-se els mocs a l’atur); i encara hi ha qui diu que ara no toca ficar-se amb en Pujol perquè hem de sumar i l’important és que Pujol ha vist la llum i “ ara és independentista”. Curiós independentista aquest que, a hores d’ara encara diu “cal fer alguna cosa, i la solució és potser la independència… o el que sigui”. O el que sigui, sí. La mare que el va parir.
I per acabar, estic molt trist pel comiat d’en Duran per una altra raó, i que enllaça amb un punt anterior. Quan en un país la gran notícia, fins al punt de ser presentada a manera d’esperança i fins i tot de salvació, és la dimissió d’un personatge insignificant i infecte com Duran, un paio que en un país normal amb sort estaria encerant amb la calba els passadissos d’una penitenciària, vol dir que aquest país està moralment podrit, molt podrit, tan podrit, amb tanta mala peça al teler com la ínfima categoria del mateix personatge, la desaparició política del qual se suposa que ajudarà a salvar el país. I això significa que, ara per ara, a aquest país no hi ha Déu que el salvi. Ni s’espera. A cada bugada hi ha menys mitjons.
Però el que revela sobre els catalans Duran Lleida és poca cosa en comparació amb el nou mantra, que sento a tort i a dret, que ningú sembla qüestionar i a mi em deixa perplex. Ara resulta que els catalans estan il·lusionats pel canvi de “paradigma polític”, pel “canvi de temps que es respira”, diuen, perquè els grans partits polítics s’enfonsen i, per tant, diuen, s’està forjant “renovació”, “no hi ha marxa enrere”, diuen, i prova d’això, diuen, és que “ara ve amb força Esquerra i Podem” (traducció papanates al català del partit Podemos). En fi. En primer lloc, deixant de banda que Podemos no és res més, per a qui ho vulgui veure, que una versió més de l’espanyolisme pseudoprogre d’una suposada esquerra radical (o sigui, tractant-se d’Espanya, de la dreta radical), hi ha la qüestió genèrica, de fons: la història demostra fins a l’avorriment (justament per això no m’agrada la història, perquè m’avorreix) que en la humanitat tot canvi equival essencialment sempre, sempre, sempre, a remenar un femer amb un bastó. Qualsevol il·lusió més enllà d’això és negar milions d'anys d’història de la humanitat i, doncs, entrar en un deliri, el deliri que sembla afectar ara els catalans. I és que el més irònic (càustic) del cas és que seran els mateixos catalans els qui s’encarregaran de desmentir la seva pròpia il·lusió. Per la mateixa raó que els catalans, i no pas cap llavor del mal caiguda del cel, han estat els encarregats de perpetuar durant anys i panys que res no canviï votant ells, i no pas cap alienígena, els partits anomenats majoritaris, ara s’encarreguen de propiciar una aparença de voluntat de canvi… frisosos a l’espera de temps millors, quan, igual que el riu torna a la llera, tornaran a votar, a enfortir l’opció tradicional, o sigui “assenyada” (segons tornarà a dir el poble mateix), d’ordre (segons donarà a entendre el poble mateix). Dit altrament: el canvi cap a l’opció alternativa, tradicionalment minoritària, acaba sent el pretext per justificar el retorn etern dels partits que el poble considera seriosos, tan seriosos com el mateix poble que, amb el seu vot, els fa seriosos. I d’ordre, sobretot molt d’ordre, l’ordre que exigeix per a si mateix el ramat, l’ordre que ens ha dut al caos. Estupidesa. Hipocresia. Mala memòria, sovint interessada. I així, fins a la fi dels temps. En la il·lusió, hi ha la misèria.
Ricard Biel
