Duran Lleida, destacat independentista

Duran Lleida no em decep mai, i ara menys que mai. El meu ídol des de la infantesa està sent al meu entendre una peça important en favor del camí cap a la independència, i com a mínim per dues raons.
 
Primer argument:
En un moment com l’actual, en què per desgràcia la patètica CiU no compta amb majoria absoluta i, doncs, té un govern feble que necessita complicitats per tirar endavant l’objectiu que diu voler assolir (dret a decidir? estructures d’estat?), resulta tanmateix positiu comprovar com el poble va tenint clar que la situació és de caixa o faixa, i això significa que ja pocs s’empassen les mitges tintes de l’ambigüitat convergent de sempre. Per això, ja que per desgràcia CiU no compta amb majoria absoluta, si més no és saludable comprovar com es troba entre l’espasa i la paret: per un costat l’escòria Duran que els deixa en evidència, i per l’altre l’Oriol Junqueras pressionant. Dit altrament: com més obre la boca Duran, més s’enfonsa CiU i més credibilitat adquireix Junqueras i, doncs, més força aconseguirà Esquerra. Això, naturalment, no significa per part meva cap confiança en Esquerra. No crec en els miracles, i si fins fa quatre dies eren uns palanganes, uns nou rics curts de gambals, una trepa de paràsits, uns inútils morts de gana, ara no hi ha cap motiu per creure que no ho continuïn sent. Només la presència de l’excel·lent Oriol Junqueras maquilla els qui té al darrere. Però bé, almenys sembla que s’aparten i el deixen fer (i ho fa prou bé), suposo que conscients de la inutilitat del propi personal, cosa que val a dir que els eximeix de la deshonra total.
 
Atès que el poble català el 25-N va ser tan pobre d’esperit de no donar la majoria absoluta a un president que la reclamava per tirar endavant amb garanties un procés independentista que, efectivament, aquí i arreu requereix aquesta majoria; atès que per desgràcia cada cop CiU estarà més lluny d’aquesta majoria imprescindible, posats en aquesta tessitura almenys resulta paradoxalment positiu que Esquerra sumi un bon grapat més d’escons a costa justament de CiU. I és en aquest sentit, repeteixo, que Duran està tenint un paper clau perquè això s’esdevingui. CiU està en una situació impossible, i la presència de Duran només pot fer que obligar a CDC a fer gestos en ferm cap a la independència. La incòmoda i contradictòria presència de Duran respecte de CDC obliga encara més aquest partit a moure el cul, perquè ara, com deia, no té cap marge per marejar la perdiu i el llautó se’ls veu d’una hora lluny, començant per la calba de Duran que tan catxondos ens posa amb la seva eròtica lluentor, distingible a sis-cents quilòmetres.
 
Segon argument:
Contràriament al crit al cel que observo que posa l’independentisme davant els comentaris de Duran a Madrid, en què tranquil·litza els espanyols sobre el pretès trencament imminent de l’aliança CiU-Esquerra, opino que no hi ha res millor per a l’independentisme que el fet que Espanya, amb la seva irreductible supèrbia, continuï empassant-se que aquí anem de broma. D’aquí la conveniència, d’aquí l’oportunitat dels comentaris lamentables, traïdors, moralment repugnants de la rata de claveguera Duran. És veritat, però, que el veí comença a sortir de la seva incredulitat i tot just ens està prenent seriosament. Més raó, doncs, perquè Duran continuï amb la seva impagable tasca de distracció. De fet, com més temps passi, més admirable resultarà el que fa perquè, òbviament, més dificultat trobarà perquè els espanyols se’l creguin. Una llàstima, el dia que no se l’escoltin. I és que, és per tot plegat que sempre he pensat que, del mal i de l’estupidesa, mai desitjables, tanmateix sempre se’n pot treure profit.
 
Si mai arriba la independència, caldrà fer immediatament  un homenatge a la crisi, a la pobresa, a la misèria material dels catalans que l’haurà feta possible gràcies a la indignitat d’aquest poble. Sí, però serà imperdonable oblidar-se del seu més conspicu miserable: l’inefable Duran i Lleida. Confiem que el pugui veure en vida perquè no l’hagi dinyat abans d’una gonorrea.
 
Ricard Biel