DUPOND i DUPONT

Joan Cosculluela i Lluís Rabell formen un tàndem curiós. Com els Dupond i Dupont, de Tintin. Un diu i l’altre corregeix. Per dir el mateix. De manera que no sap ningú qui és l’ou i qui la gallina.
 
Els dos procedeixen de l’època fosca de la militància. On calia ser molt professional, molt prenyat, per a continuar en el lloc i per a predicar contra el desert. Els dos són homes acostumats a la lluita concreta. De curta volada, però amb resultats tangibles. Per a tenir alguna cosa al pap. I sumar petites victòries, al llarg de l’any. Era una lluita difícil. Menyspreada. D’un tipus d’home, malejat per un convenciment íntim.
 
Cosculluela ha sofert, també, les raspallades del Congrés. I amb el llustre, ha assimilat el bé i el mal, d’aquells. De manera que, ara, com a home de cartell es disposa a posar pau i treva, al Parlament. Catalunya podria votar. Votar un estatut. I encomia la lògica del PSOE per allò del peix al cove d’Iniciativa, que tant havien practicat antigament, ell i Rabell.
 
Per a trencar amb el passat, Cosculluela i Rabell pensen en la centenària revolució russa o en la transició del 78. La història ofereix, únicament, aquestes dues alternatives: o bé hi ha un clima revolucionari o bé s’ha de procurar el pacte de les elits. Sembla que el clima no es dóna avui, a Catalunya. Aleshores, cal, el segon, i en conclusió, res és possible, sense un pacte amb l’estat.
 
Quines elits catalanes? Quines elits espanyoles? Cosculluela i Rabell subordinen la classe, al pacte? Si no hi ha un clima revolucionari (per a trencar amb el passat), no hi ha més alternativa que una transició pactada? A ells els va bé. Només dues solucions. Antigues, històriques. De manual. Del seu, manual.
 
L’època del peix al cove ho practicava tothom. Pujol era el mestre. Però també, l’esquerra tenia els seus espadatxins. Tot el PSC era peix el cove en estat pur. També Iniciativa. Homes de palau disfressats d’agitadors socials, en organitzacions, obtenien la reivindicació del carrer, pel pacte de les elits. Es perpetuaven en les seves poltrones, com d’altres en els partits i en el parlament.
 
Les lliçons de Cosculluela i Rabell són cants del signe. És el final i fan aigües per tots costats. També entre els seus. Els joves no volen el peix al cove. N’estan fins al capdamunt de les poltrones i dels pactes de palau. Tanmateix, Cosculluela i Rabell usen el seu púlpit per recordar-nos l’homilia. La victòria curta. Els petits rèdits pactats.
 
Cosculluela i Rabell perceben que els catalans volen votar. Veuen la solució del referèndum. Amb totes les seves variables i circumstàncies. Tanmateix, ells tenen el gustet de palau. I cada dia més, s’assemblen als Dupond. Un cert tipus de funcionari.
 
Isidre Palmada
Banyoles, 10/1/17