- Publicitat -
Ahir el poble català es va guanyar el meu respecte i el dels espanyols i el del món sencer que ahir sí, els mirava, perquè es van fer respectar. Per fi. Ahir anaven maldades i el poble català no va somriure ni es va revolucionar somrient ni fent cap performance. Per fi. Malauradament, ahir el xarop de bastó espanyol va anar molt bé per fer obrir els ulls als catalans somrients. Ahir el poble català es va enfrontar cara a cara i pacíficament davant la feixista guàrdia civil espanyola. Extraordinari. Ahir, catalans, alguns en la vellesa van veure com els sagnava la cara. Ahir, entre tants altres incidents, la policia espanyola va llançar escales avall una dona catalana, i després, entre burles, un agent policial li va trencar tres dits, un per un. Després, la dona, va anar a votar. Admirable. Ahir, prop de 900 catalans van haver de visitar l’hospital. Lamentable. Però admirable. I la històrica admirable capacitat de resistència catalana no hauria de ser paradoxalment obstacle per passar a l’acció d’adquisició de poder: la independència. Passar-se la vida resistint implica perdre roba a cada bugada. Perdre. I ara la derrota seria brutal. Espanya no perdona.
No entenc l’escàndol que provoca entre els catalans l’actuació demencial de la guàrdia civil espanyola ahir 1-0. La policia sempre ha servit per reprimir, i aquí parlem de la policia estatal i l’estat té, aquí i a la Xina, el monopoli de la violència, i un jutge espanyol va dictar el que va dictar sobre la prohibició del botifarrèndum d’ahir, que per això va ser botifarrèndum. Si a Espanya i arreu la policia reprimeix perquè és la seva trista funció, no et dic res de com reprimeix doblement un estat de naturalesa totalitària com l’Estat espanyol. Per tant, qui no s’esperés el que va passar ahir és molt ingenu o s’ho fa per victimisme.
Ahir va haver-hi botifarrèndum, però aquest hauria de servir per a molt, i gràcies justament a haver estat un botifarrèndum. Les hòsties policials d’ahir han servit per dues coses que haurien de ser importants. D’una banda hauria d’eliminar de cop el somriure naïf processista, i de l’altra el món sencer ha pogut veure què és exactament l’Estat espanyol, lluny de la seva falsa imatge exterior de país simpàtic, de sol i platja, liberal, amb una democràcia suposadament consolidada després de la mort del dictador. I tot això significa que la independència no es fa —només— ni somrient ni amb clavells ni amb performances, sinó que cal prendre mesures contundents, que no significa físicament violentes, sinó mesures polítiques concretes, de confrontació amb l’estat opressor. Primer cal somriure, si voleu, però sobretot després cal fer la DUI. I la DUI ningú a l‘estranger no la farà per nosaltres, per més que ens entenguin. Els ajuts estrangers vindran en tot cas un cop feta la DUI, un cop se’ls posa la patata calenta a sobre. Mentrestant, el de sempre: assumpte intern, diuen. Europa és un club d’estats i Catalunya no hi pertany. Al contrari. Hi pertany Espanya. I Espanya és l’enemic dels catalans. Per tant, o movem fitxa més enllà de la resistència dins d’Espanya, o això serà el dia de la marmota, amb la diferència que a partir d’ara a la marmota catalana li cauran bastonades espanyoles per tot arreu i no la reconeixerà ni Sant Jordi.
Continuo sense creure en la intel·ligència dels catalans, que nacionalment considero nul·la. I per descomptat que continuo sense creure en el seu bonisme i superioritat moral, que trobo de vergonya aliena. Crec que l’única possibilitat que tenim és la indignació com a poble ocupat que ahir es va evidenciar com a tal, les possibilitats que dóna la ràbia d’animal ferit, l’amor propi tocat després dels fets del 1-0. Doncs no podem deixar refredar la cosa. Que no pari la rauxa. No podem permetre que passi el temps i que aquest poble torni a creure que el nostre problema no és Espanya sinó el PP, aquest missatge tan fals i pervers que alimenta tant el PSOE com Podemos amb objectius egoistes, partidistes, i que tants catalans, inclosos estelats, s’empassen. El problema dels catalans és l’Estat espanyol, mani qui mani, perquè la seva cultura democràtica és essencialment nul·la, residualment democràtica. La seva naturalesa nacional és al llarg de la història agressiva, depredadora. I, per als ingenus, difícilment manarà Podemos, si més no en molts anys, atesa l’esmentada naturalesa antidemocràtica espanyola que, per cert, quant a la unidad nacional tampoc li manca a Podemos. Aquesta és la naturalesa del veí espanyol, no endebades vota sempre els partits de l’statu quo oligàrquic que vota i, sense anar més lluny, no endebades el seu president estatal del PP, Rajoy, pensa en la recent actuació policial a Catalunya en termes partidistes, de renda política a Espanya. El 9-N no va provar-i bé electoralment, al PP. Ara, l‘error no es podia tornar a repetir. A Espanya, l’anticatalanisme ven. Sempre, i des de sempre.
Catalans, no refredem, mantinguem el foc encès. Perquè ahir no es tractava de democràcia. No. No siguem babaus. Que l’espanyolisme pseudoesquerranós del copet a l’esquena no ens entabani. Ahir es tractava d’anar cap a la independència a través de la democràcia. La democràcia catalana. Això, sí.
Publicitat
