Duen a terme la pitjor persecució i repressió sofertes per la llengua catalana

            Ni amb el decrets de Nova Planta, ni amb els successius decrets posteriors, ni amb les contínues lleis i prohibicions, ni amb les dues dictadures, especialment la franquista, ni amb l’etapa de la falsa normalització lingüística viscuda els darrers 35 anys no s’havia reprimit ni perseguit tant la llengua catalana com ho està duent a terme el Govern central de Rajoy (Aznar i la FAES a l’ombra) i el Govern autonòmic de José Ramón Bauzá. És una persecució total que intenta fer desaparèixer d’una vegada la llengua maleïda, la llengua que caracteritza un poble diferent a l’espanyol, un poble que se l’ha intentat, i en part aconseguit, espanyolitzar a la força, un poble que forma una odiada nació, que podria majoritàriament voler convertir-se en Estat.
 
            Que aquesta persecució es duu a terme des de Madrid és ben evident, només cal veure com avança l’arraconament del català a les comunitats on hi ha governs del mateix signe que el Govern central, com és el cas del País Valencià o de les Illes Balears. Al Principat on hi ha un govern que defensa la llengua catalana ,és el PP, com a partit a l’oposició, el que intenta introduir mesures a l’escola o impedir que s’apliqui completament el decret del Català (als comerços, als cinemes, a l’etiquetatge…). I també causa pena i enuig assistir a la decisió d’uns polítics analfabets, que per a no desentonar de tanta barbàrie, inventen un nom nou al català de la Franja d’Aragó. El Govern aragonès li vol posar LAPAO (Ley Aragonesa Propia del Área Oriental). No tenen sentit del ridícul. Crec que l’estultícia els inunda per totes parts. No aconseguiran el que es proposen.
 
            Qualcú em dirà que m’equivoc, que no pot ser. Que el català és a les escoles,a l’Administració i a tot arreu, que s’ha avançat molt en la seva normalització i que no es pot comparar amb les èpoques de repressió i persecució sofertes. Jo els diré que tenen raó en el fet de tot allò que havíem aconseguit avançar des de la mort del dictador i assassí no condemnat per massa càrrecs polítics espanyols. Ens trobàvem lluny de la normalització de la llengua catalana, però ens trobàvem en el camí i avançàvem, estones amb lentitud i a vegades amb rapidesa. Però l’eliminació del requisit del català en la Llei de la Funció Pública i el decret d’aplicació del TIL, suposen una estocada a tot el que s’havia fet fins ara, que podria suposar un retrocés mai no vist. Des de Madrid també utilitzen el Tribunal Constitucional per a intentar desfer el cabdell de la normalització.
 
            Intentaré demostrar-ho de manera senzilla i entenedora. No sé si ho aconseguiré. Les prohibicions, les persecucions i la repressió sofertes en temps de Felip V; Carles III i successius borbons, el mateix en temps de la dictadura de Primo de Rivera i els quasi 40 anys de franquisme (durant les primeres dècades) no aconseguien el seu objectiu, la castellanització no acabava d’arribar al poble. Una raó bàsica és que durant els segles XVIII, XIX i gran part del segle XX (més de la meitat), la majoria del poble era analfabet, no anava a escola, més que per aprendre les oracions (això arriba als meus pares i a algunes persones de la meva edat, jo mateix als 10 anys vaig deixar l’escola sense cap problema) i aquest fet feia que la prohibició del català no arribàs a l’estructura familiar de la majoria de la gent. Era una època en què els privilegiats i els nobles s’havien apuntat al carro de la castellanització per obtenir les prebendes corresponents del poder, però el poble en restava al marge. Només s’aprenia el castellà (a les darreres dècades) a partir de les pel·lícules de cinema. Les ràdios i la televisió entren a les cases a partir de la segona meitat del segle XX. Quan dic a les cases, em referesc a la majoria. La televisió va arribar durant la dècada dels 50 als 60 del segle XX, i l’escolarització total degué arribar entre els 60 i el 70, que va ser quan va arribar la Llei Villar Palasí. A partir dels anys 60 i 70, la televisió, la ràdio, els diaris, el cinema, la informació escrita (prospectes, anuncis, etiquetes, cartells, etc.) inunden els carrers i ajuden a la castellanització total del poble.
 
             Abans les prohibicions, les persecucions i la repressió es referien només a alguns àmbits, els quals representaven poc temps i poc espai dins la vida de la gent. En canvi ara, la castellanització ha continuat i inundat tots els àmbits per on es mou la gent, paral·lelament a la normalització del català, que produïa esperances de recuperació. Amb les lleis i decrets del Govern del PP a Madrid i a qualsevol àmbit dels Països Catalans, que suposen un retrocés per a la llengua pròpia d’aquests indrets, el mal que s’aconsegueix es multiplica en progressió geomètrica. També aprofiten la crisi perquè la gent posi valor a les llengües i que pensin en quina els podrà aconseguir més feina, perquè triïn les més poderoses i abandonin la seva; quan dic la seva, em referesc a la pròpia de la nostra comunitat lingüística històrica.
 
            En definitiva, s’ha de dir que no aconseguiran el seu propòsit, perquè mai tampoc no havia existit una actitud tan lluitadora com l’actual, mai no havia aflorat una rebel·lió tan important com l’existent en aquest moment. El poble ja no és ignorant, sap el que vol i sap qui són els traïdors. Els mals polítics passaran, passaran a la història com a elements subversius i com a persones que varen voler molt de mal al nostre país. I el poble, que sempre té raó, triomfarà per damunt tots aquests colonitzadors i col·laboracionistes i la nostra llengua i la nostra identitat sobreviuran. A l’escola, a l’administració, als comerços, al carrer i a totes parts usarem el català, perquè és la llengua de la nostra nació. I aprendrem altres llengües, les que puguem i vulguem.