Dret de vaga ? Una vergonya més del ‘constitucionalisme’ espanyol

Aquesta mitjanit s’enceta una nova convocatòria de vaga, aquesta de caire internacional, que s’acumula a les reivindicacions de col·lectius diversos sobre les sacsejades a les que s’han sotmès els drets laborals en particular, però especialment, als drets socials en general. Som en temps de contracció del benestar – i als Països Catalans, contradistribució – i dels instruments de redistribució de riquesa, i això, ha de tenir les seves mostres de desacord. Soc dels que creu que si bé, les vagues, han esperonat la resolució de moltes injustícies, no ho fan per si mateixes, sinó per la legitimitat que les acompanyi. Del que segur que serveixen és per mostrar l’ interès general, aspecte fonamental per l’evolució de les societats modernes. És un bon moment però, per analitzar la vessant jurídica del dret de vaga, especialment ara que hi ha tants “constitucionalistes” que defensen el model espanyol de relació amb els territoris, però també, com un ordre omnipotent. Exercir la vaga és una acció que té per objectiu causar un dany tangible a les empreses i institucions amb l’objectiu de pressionar o situar en situació de pressió a qui té el poder en aquesta negociació. De fet, exercir-la vaja és l’ únic reducte que tenen sovint les persones treballadores davant de l’encallament injustificat de contextos de conflictes laborals o socials, com és el cas d’aquesta vaga. En tot cas, exercir la vaga diríem doncs que pot ser un acte reflex o connatural a la reclamació de classe, de classe obrera, enfront la patronal i els governs. N’hi ha de molts tipus, la de solidaritat, la política, la directa, la sindical, la novatòria, rotatòria, estratègica – com les que vàrem veure a França de fa un temps afectant a subministraments-, o la salvatge, com la que varem veure dels controladors aeris al 2012, n’hi ha de cel, n’hi ha de braços caiguts, n’hi ha de parcials. I també, n’hi ha de legals i d’il·legals. De fet, és així perquè essent un dret constitucional, i fonamental, exigeix uns drets i uns deures inherents al seu exercici per preservar altres drets també fonamentals. I en això, el Regne d’ Espanya, hi té una gran vergonya. Resulta que el Dret de Vaga és reconegut a l’article 28.2 de la Constitució Espanyola, però hores d’ara, i des de l’aprovació d’aquesta no s’ha elaborat cap llei que en reguli el Dret, el seu exercici, i es continua regulant pel RDL 17/1977 de Relacions de Treball. Atès el caràcter preconstitucional d’aquesta norma, la Sentència 11/1981 del Tribunal Constitucional – promoguda a instàncies d’un recurs presentat pel PSOE – és qui formalment regula l’exercici del Dret. Així, no podríem analitzar l’abast jurídic d’un conflicte sobre una vaga sense anar a rescatar aquesta Sentència, que formalment, exerceix de norma sobre la matèria. Que hores d’ara, 35 anys després, no s’hagi estat capaç de regular amb una llei com cal una matèria tant sensible, resulta molt vergonyant. A la pràctica l’anàlisi de les situacions que es produeixen esdevé molt complexa jurídicament. Si constitucionalisme fos un moviment tant consistent (i al sac hi caben tots els partits d’obediència directa o indirecta estatal), ha s’haurien0856 fet els deures per resoldre situacions irregulars com les que dels controladors aeris, o on es coarta l’exercici del dret impunement. Si a l’any 1931, ja es va introduir al dret espanyol la institució de la vaga, que havia estat prohibida fins aleshores, al ser considerat delicte de col·ligació, encara avui, 90 anys després, aquest Regne de les espanyes, quan li aixequem una mica la catifa, en surt la pols i els àcars, malgrat vulguin fatxendejar amb constitucionalismes d’alta volada. Avui per tant, recordem una raó més per dibuixar un nou país de l’endemà, en el que els drets més essencials tinguin una regulació i protecció adequada.