Fa 32 anys, una bona part del catalanisme polític va legitimar l’argolla, la Constitució. Aleshores, molts pocs van quedar-ne al marge: republicans i independentistes extraparlamentaris. I prou. La resta dels catalanistes van legitimar el postfranquisme. L’independentisme, però, tot i partir de posicions minoritàries, amb el pas dels anys ha anat guanyant la batalla ideològica i, fins i tot, si més no en una bona part, ha iniciat el camí de l’adquisició de la cultura de govern i de poder, fins aleshores patrimoni dels nacionalistes o autonomistes.
La incapacitat de l’esquerra espanyola de fer respectar la voluntat del poble de Catalunya ha de fer caure del cavall a qui encara ara es resisteix a entendre que és el moment d’encarar l’exercici del dret a decidir, la qual cosa comporta estar disposat a superar el vertigen de l’increment de la tensió amb l’administració espanyola que generarà la sol•licitud per part del futur govern de Catalunya d’una consulta per preguntar-nos quina articulació cal establir amb Espanya. Que per això hem aprovat la Llei de Consultes en el Parlament.
En definitiva, traslladar una demanda democràtica a Espanya des de les institucions nacionals catalanes, és a dir conflictivitzar l’escenari. Les mobilitzacions d’avui (les consultes celebrades i les properes) han de servir perquè les distintes potes del catalanisme polític (les parlamentàries i les que no en són, les que conformen el Govern i les que resten a l’oposició) es vegin obligades en els propers mesos a pronunciar-se sobre llur compromís amb la petició de consulta.
S’hi haurien de veure obligats, però per poc que puguin se n’escapoliran. D’una banda, l’adn convergent és poruc de mena davant del poders econòmics i, d’altra, el PSC sembla preferir fracassar en el seu projecte estratègic abans que no matar en termes freudians el pare. Per això, tot dependrà de la correlació de forces. I prou. D’aquí, que esdevé cabdal convertir en determinant l’independentisme a fi d’impedir el retorn a les aigües mortes de l’autonomisme. Perquè les noves generacions, les que no van legitimar la vergonyant Transició ni estan segrestats psicològicament i política per les seqüeles, puguin ser les protagonistes actives del Dret a Decidir. Però només hi haurà escenari, si s’hi veuen obligats. Només!
