La declaració a favor del dret a decidir que CiU i ERC han pactat per aprovar a la primera sessió de la nova legislatura al Parlament és simptomàtica de la deriva independentista d’aquest Govern i de la pressió que exerceix ERC a l’ombra. De fet, la Secretaria General republicana Marta Rovira ja avançava a Els Matins que, potser, caldria tirar pel dret, que no es podia esperar més davant la situació d’emergència social i nacional que vivia el país. Efectivament, si ERC aguanta el Govern d’Artur Mas és perquè el President no s’adormi i tingui un horitzó marcat: la consulta. De fet, molts dels vots que va rebre la formació d’Oriol Junqueras van ser de ciutadans conscients que, si hi havia un partit que podia fer pressió a CiU, aquest era el republicà.
Ara bé, això no vol dir que no s’hagi d’anar amb cautela, i més en temes tant sensibles com els de tipus nacional que acaben tenint múltiples matisos i colors. Comparteixo totalment el fons de la declaració i, sobretot, la necessitat de fer passos ferms que posin tensió a les relacions Estat-Generalitat per tal que Madrid vegi que les coses van en serio. El xoc de trens ha de semblar inevitable, si volem que Madrid i Brussel·les parin l’orella definitivament. De fet, en pro de la “restitució històrica” –agafo una expressió d’Albert Pont, vicepresident del Cercle Català de Negocis (CCN)– que suposaria un Estat propi per a Catalunya, és molt important que el ple del Parlament assumeixi que el Principat és un “subjecte polític i jurídic” i, també, que plantegi el procés cap a l’exercici del dret a decidir sobre la base de la sobirania, la legitimitat democràtica, la transparència, els principis fundacionals de la Unió Europea, tots els marcs legals existents i, també, el diàleg.
He deixat voluntàriament el principi del diàleg pel final d’aquest llistat, perquè crec que a curt termini és la mare dels ous. No hi ha dubte que qui ha de liderar el procés és el Govern, i que li correspon a ell fer la primera proposta. Però, també és cert que aquesta declaració necessita el màxim de suports possibles al Parlament per no néixer coixa, si molt s’apura també els del PSC (a més d’ICV-EUiA i la CUP) que portava el dret a decidir –encara que fos defensat una mica sui géneris– al seu programa electoral. El procés que ha de portar al Govern d’Artur Mas a organitzar una consulta popular per a l’autodeterminació serà molt i molt complex i, sense diàleg, el camí es farà molt costa amunt. Això, o que l’idea de CiU i ERC sigui tirar pel dret amb tots els riscos que comporta –cosa que dubto–, veient l’apel·lació a dialogar que han fet des de l’inici de legislatura amb la resta de forces polítiques.
Potser, com especulava Rovira, al final serà impossible un acord i caldrà usar només els 71 diputats que donen suport al Govern per aprovar aquesta declaració. Victòria pírrica, ja que pel camí caurien dos partits (ICV-EUiA i la CUP) que inicialment semblaven disposats a escoltar el Govern –més els cuparies que no els ecosocialistes, veient els discursos del debat d’investidura– i un PSC que s’envalentiria a reclamar, de facto, el paper de primer partit de l’oposició. CiU i ERC no poden permetre’s que la resta de l’oposició favorable al dret a decidir pugui presentar-se com a víctima del procés, sinó donar-los la tribuna perquè, si tant defensen que cal avançar per aquest camí, també siguin corresponsables de les decisions que pren el ple del Parlament.
Davant d’aquesta tessitura, CiU i ERC han de liderar aquest diàleg, han d’armar-se de paciència i fer esforços –mentre no es desnaturalitzi el text, ja que no seria creïble– per intentar sumar el màxim de voluntats en una declaració que ha de posar les bases pel procés que vindrà, una declaració que prefixa els principis que regiran les accions del Govern i el Parlament en el camí cap al dret a decidir. És hora de veure si els líders són empàtics.
