El Dr. Carretero va reagrupar dissabte, en un concorregut congrés mèdic, el seu alumnat avantatjat per tal de posar fi a la malaltia del pacient agònic. Els preparatius de l’operació es duran a terme els propers mesos, i l’operació ja té data: l’octubre de l’any vinent. Lamentablement, fins aleshores el malalt seguirà rebent altes dosis d’anestèsia letal a l’hospital, i serà per prescripció de l’equip mèdic actual, amb llicència aconseguida en una rifa per tal de viure de la rifa. L’equip del Dr. Carretero ja hi compta, amb aquesta contrarietat. Per això, la dificultat de l’operació i les expectatives de reeixir, lluny de desanimar encoratgen el seu equip. L’operació es portarà a terme a l’Hospital Generalitat, on actualment està ingressat el malalt, tot i que ara sotmès a material mèdic d’atrezzo i desendollat, perquè el pressupost no arriba ni per a pipes. No és estrany, però, que no arribi, sobretot tenint en compte que per arribar primer s’ha de sortir, i que el pressupost no surt sinó que es queda; concretament, a sis-cents quilòmetres de l’hospital.
A banda de l’agreujament a tot drap de la malaltia, que, atès el llarg historial clínic, anirà experimentant el pacient abans de l’operació, no s’ha de descartar que pugui patir efectes secundaris, com ara una pulmonia de cavall a causa de les constants goteres a l’edifici de l’Hospital provocades per la pluja fina que hi cau fins a podrir-lo des de fa uns anys, en un curiós fenomen meteorològic sense precedents al país, i al món sencer.
L’actual equip mèdic -el de la rifa- afirma que el càncer del pacient li ve del costellam dret, tot i que en el congrés del Dr. Carretero les proves científiques han demostrat que el mal no li ve -ni li va- del costat dret ni esquerre, perquè ni tan sols hi ha malalt amb càncer, sinó més aviat càncer amb malalt. A aquestes altures de la malaltia, la metàstasi està tan estesa que al pacient ja no hi ha Déu que el reconegui.
Amb tot, l’equip mèdic actual, ofès per la intolerable voluntat d’intromissió del Dr. Carretero en el plàcid -diuen- procés del tractament, l’acusa de pària demagog, de curandero primari arribat de les remotes muntanyes sense hospitals ni intel·ligència i, doncs, de professional amateur. A l’acusació no li falta raó, perquè certament no estem parlant d’un professional de la llicència de la rifa. El cas és que l’equip actual administra al pacient optimioteràpia, una infiltració d’optimisme a dojo a cau d’orella que li provoca una inflamació del cap. Per a l’efecte d’aquesta revolucionària teràpia, insòlita fins ara al món civilitzat, l’insten a oblidar-se de la seva identitat -a excepció del seu carnet, sense el qual no hauria pogut ingressar a l’hospital, avinentesa que hauria estat lamentable- a fi d’integrar-se al paradís del regne celestial, en el qual no hi ha fronteres sinó àngels de la guarda, lliures i feliços pul·lulant com gràcils papallones primaverals pel cosmos. Com que el greu estat del pacient no li permet, al pobre, ni moure el cap per assentir, els actuals metges interpreten aquesta passivitat com un gustós vist-i-plau al tractament a què se’l sotmet, mentre que d’altra banda, i contràriament, el radical Dr. Carretero i el seu excèntric equip els acusen de practicar l’eutanàsia.
El dilema està servit. Cal que el malalt desperti i faci front a la malaltia, o per solidaritat progre i pel bé de la pluralitat és millor enviar-lo al regne celestial per tal que l’actual equip mèdic pugui continuar vivint de la rifa? Però, podent viure de la rifa, com és que el Dr. Carretero s’hi nega? Per ateisme? Per la seva naturalesa primitiva i, doncs, obtusa? Potser per una dignitat que traurà de cop el pacient del coma profund. L’any que ve. L’octubre de l’any que ve ho veurem. Segur.
