Els diputats dels Verds-Ale vam defensar ahir el dret dels palestins a tenir un estat propi i, alhora, el dret dels israelians a viure en un estat segur i reconegut pels veïns. És a dir, el retorn a les fronteres del 1967, la independència de Gaza i Cisjordània i, al mateix temps, la garantia de l’eradicació de la violència. Tots sabem que el conflicte arabo-israelià és ple de matisos. Fins i tot m’atreviria a dir que hi ha parts del discurs d’ambdós bàndols que, en algun moment o altre, justifiquen accions que, en realitat, són injustificables. És per això que hi ha prosionistes i propalestins honestos, que parlen sincerament, amb el cor a la mà i, tanmateix, tenen visions absolutament contraposades.
Crec que la creació de dos estats viables i segurs, un de palestí i l’altre d’israelià, és un pas imprescindible cap a la justícia. O dit altrament: crec que és un pas per eliminar moltes de les injustícies que fan sofrir tantes persones actualment. Espero que amb el gest simbòlic d’ahir al Parlament Europeu hàgim contribuït, ni que sigui amb un granet de sorra, a construir el consens sobre la sortida al conflicte. Perquè la política molt sovint és això: crear consensos, teixir complicitats, defensar idees en una conversa informal en una cafeteria, o trucant a la porta d’algun polític per explicar-li el teu punt de vista d’una qüestió, fins que arriba un dia que, no se sap ben bé per què, la majoria de diputats està a favor d’una determinada política. La partida política és molt oberta (i més a Europa, on els diputats no tenen disciplina de vot en els grups parlamentaris). Com més actius siguem, més terreny avançarem (esperem!).
