Dos anys sense el Carles

Benvolgut Carles:

“Si jo fos un polític dels que lidera el sobiranisme i assumís que malgrat les desavinences internes,
la confusió i l'esgotament d'un cinquè any continuo tenint el suport i la pressió de tants ciutadans
tossudament alegres, combinaria una dosi de moral i confiança amb la suor freda de qui sap que
no podrà pas fer-se enrere per complicat que es posi”
Això deies en el teu article del desembre del 2016, en el diari Ara.

Doncs bé, Carles, han passat més de dos anys de les teves paraules i les desavinences internes segueixen com sempre, però malgrat tot, els ciutadans tossuts junt amb els seus polítics elegits democràticament – alguns a la presó i d'altres a l'exili – amb una moral i confiança perseverant, sabem que no podem fent-se enrere per complicat que es posi tot plegat.
I no pots imaginar, Carles, com de complicat i enrevessat ens han posat tot l'assumpte per aconseguir la nostra independència, per part del govern de Madrid i els partits polítics de casa nostra que estan a les ordres de la central de l'estat, PPC i PSC, juntament amb Ciutadans que només practicava el seu anticatalanisme a Catalunya però que d'un temps ençà, ha volgut escampar el seu odi cap a l'independentisme per tot Espanya, per si no estava prou arrelat.

A l'article en el primer aniversari del teu traspàs (1 de juny del 2018) vaig escriure que teníem: presos polítics i exiliats. Doncs, Carles, encara els tenim a la presó i a l'exili malgrat les demandes de llibertat que els ciutadans tossudament alegres hem manifestat pels carrers de tot Catalunya, i amb pancartes penjades a molts balcons demanant el seu alliberament.
Fins i tot abans-d'ahir l'ONU va publicar un informe demanant al govern espanyol, que davant de tantes irregularitats contra els presos polítics i recordant la signatura dels drets humans per part d'Espanya, els deixi immediatament en llibertat. Com pots suposar, Carles, el govern antidemocràtic espanyol no solament ha fet cas del requeriment de l'ONU sinó que ha demanat l'inhabilitat dels experts que han redactat dit informe i donat suport als presos polítics.
I tot això ho demana un partit socialista que ha guanyat les últimes eleccions. Imagina't com està la democràcia de la qual tant presumeix Espanya.

Molts juristes de casa nostra i de fora; molts eurodiputats i polítics d'alguns països també han protestat, però el Tribunal Suprem de l'estat com si sentís ploure ha muntat un judici “farsa” que pretén fer passar per legal, quan molts hem vist que s'han comès tota classe d'irregularitats. Tota aquesta comèdia va començar el mes de febrer d'enguany i després de la declaració d'uns quatre-cents i escaig de testimonis, aquest juny, el donaran per acabat esperant que la sentència es dicti al mes d'octubre. Un mes d'octubre on es compliran quasi dos anys que els nostres polítics estan complint presó preventiva, i altres a l'exili.
Acusen els nostres polítics de rebel·lió, sedició, malversació i desobediència, demanant l'acusació fiscal de 15 a 25 anys de presó quan s'ha demostrat que només se'ls pot acusar de desobediència. I penso que és una desobediència molt esquifida, constatant: que per canviar les normes, les lleis i la constitució d'un país és millor desobeir tot el que calgui, abans de començar una guerra amb bombes, ferits i morts.

Durant aquest temps, a part del nefast judici no pensis pas, Carles, que tot han sigut flors i violes, ja que les desavinences entre els partits independentistes i els insults dels partits unionistes han sigut constants si fa no fa com sempre. I el diàleg -que mai serà possible entre el govern central i la Generalitat, ja que tots dos és una cosa que només diuen de boca i per compliment- com pots suposar el més calent és a l'aigüera.
Tot sovint fan el gest de trucar-se per telèfon per a emplaçar-se a una reunió on es podrà parlar de: futbol, del temps, de política mundial, de com està la família, de la salut personal, desitjar-se unes bones vacances o un feliç Nadal; però tots sabem que d'una cosa no en parlaran: del dret d'autodeterminació i d'un referèndum pactat. Dues parts en emplaçar-se a una reunió és per parlar de temes en què hi ha desacord, ja que si estan d'acord, no cal perdre el temps.

I així estem, Carles, mentre els nostres polítics discuteixen sobre del sexe dels àngels, van organitzant eleccions per distreure el personal. En menys d'un mes (del 28 d'abril al 26 de maig) hem votat les generals, les municipals, les europees i també algunes autonòmiques. Total per què? Doncs per què el que van dir que no farien ni pactarien amb aquell o amb aquest altre abans de les eleccions, se'n vagi tot en orris i després que hagin passat les eleccions facin tot el contrari, parlant entre ells i volent fer unes aliances antinaturals i que no tenen res a veure amb el programa ni pensament del partit. Com sempre, primer és poder manar i asseure's a la poltrona per poder
guanyar uns milers d'euros que ni somiaven abans de les eleccions. Ep!, i el poble ?, que preguntava La Trinca a la cançó. Al poble? Que el donin pel sac i tal dia farà un any!

Una altra notícia, Carles, és que el nefast partit d'ultra dreta Vox, el qual un dels seus fundadors va ser el nostre “il·lustre i gloriós” català renegat, Vidal-Quadras, està fent furor entre la gent i a part de ser acusació particular del judici “farsa” contra els nostres presos polítics, ja té representació al parlament andalús i també al Congrés de l'Estat en les últimes eleccions generals. De moment al Parlament català i a cap ajuntament de Catalunya té representació, però al pas que anem i amb la desunió que hi ha dins dels nostres partits independentistes, i amb la tardança a voler declarar una Declaració Unilateral d'Independència no t'estranyi que a les eleccions vinents ja els tinguem asseguts al nostre Parlament.

Així doncs, Carles, aquesta combinació de moral i confiança amb la suor freda dels nostres polítics no la veig per enlloc, malgrat l'escalf que reben de molts catalans. A vegades penso que si no hem aconseguit la nostra llibertat, és perquè no ens la mereixem. L'any passat en acabar el meu article vaig dir-te que esperava donar-te bones notícies i ja veus que no és així. Enguany no et prometo res però espero que l'any vinent no siguin molt pitjor.
Fins a sempre, Carles.

Jaume Meneses, un independentista decebut.