Artur Mas va afirmar aquesta setmana que pensa donar la cara perquè a Catalunya es respecti la llista més votada. És evident que a Catalunya hi ha una desencís molt gran de la ciutadania amb la classe política que es manifesta amb nivells altíssims d’abstenció i un nombre cada cop més alt de vots blancs. I és evident que la llei electoral actual no ajuda a fomentar la participació dels ciutadans, que es veuen abocats a votar llistes tancades de partits polítics on la decisió dels candidats elegibles i el seu ordre acaba en gran mesura estant en mans dels aparells dels partits.
Ara bé, plantejar solucions ad-hoc en funció dels resultats electorals recents i la seva traducció en la formació dels darrers dos governs, no és la millor solució. Així, el propi Artur Mas el que ens està dient és que el 1999 hauria d’haver donat la cara perquè hagués estat Pasqual Maragall el President de la Generalitat enlloc de Jordi Pujol, atès que encapçalava la llista més votada en aquella elecció. Cal recordar que aleshores els dirigents de CiU van manifestar, amb tota la raó, que el nostre sistema és parlamentari i que el que escollim són diputats i diputades del Parlament de Catalunya, i que per tant governa qui té la majoria parlamentària. I que van criticar, també amb tota la raó, l’actitud de Pasqual Maragall que es va passar mesos qüestionant el sistema electoral.
Quan el Parlament discuteixi la llei electoral catalana caldrà posar sobre la taula molts temes: llistes obertes, proporcionalitat i territorialitat i proximitat al ciutadà dels elegits, sistemes majoritaris que porten al bipartidisme, com és el cas de França o del Regne Unit o sistemes que afavoreixen la representació de les preferències dels ciutadans en diversos partits però que no impedeixen que partits guanyadors de les eleccions, com el PP a les Illes o a Galícia i CiU a Catalunya, quedin a l’oposició. Tot sistema electoral té avantatges i inconvenients i caldrà arribar a una solució de consens.
Ara bé, les regles del joc caldrà canviar-les en la nova llei de manera democràtica, no és acceptable parlar de regles del joc i de respecte en funció de les necessitats conjunturals i entrant en contradicció flagrant amb la praxis política recent. Al cap i a la fi, no han passat ni 8 anys des que Pasqual Maragall feia saltironets celebrant la “seva victòria” a les Eleccions al Parlament de 1999.
