La ministre d’habitatge, Carme Chacón, ha presentat un pla per la promoció del lloguer i l’emancipació. Deixant de banda la clara violació de competències -Francesc Baltasar, conseller d’habitatge, ja ha comentat que la competència és de Catalunya- i el pressumpte plagi d’un pla anterior, presentat per l’ex-ministre del ram -Maria Antonia Trujillo- el nou pla d’habitatge és una mesura que, lluny de solucionar el problema actual, el mantindrà i l’allargarà.
Les ajudes previstes al lloguer -210 euros durant 4 anys als joves que cobrin menys de 22.000 euros anuals- farà que molts demandants nous entrin al mercat de l’habitatge. Amb els diners del Pla Chacón, els qui abans no podien pagar un lloguer perquè els costava més de la meitat del sou ara ho poden fer. Posem com a exemple el típic mileurista. Si abans no es podia permetre un lloguer de 600€ ara se’l podrà pagar perquè li passarà a costar 390 euros. Ara bé, on rau el problema? El pis, per molt que el jove el tingui rebaixat, continuarà costant 600 euros al mes. El preu de l’habitatge no baixarà. Al contrari. Nous demandants estaran al mercat immobiliari, allargant l’encariment de pisos i postergant l’anunciada explosió de la bombolla immobiliària.
El "nou" pla d’habitatge de la ministre Chacón és, doncs, ineficaç. És cert que molts joves que no podien fer-se càrrec d’un lloguer ho podran fer ara, i per tant la podem considerar una bona mesura a curt termini. A la llarga, però, l’empresariat immobiliari té un marge de pujada dels preus que abans no tenia, i per tant pot perpetuar la sobrevaloració de pisos, és a dir, la bombolla immobiliària. És, doncs, donar el peix i no la canya de pescar, solucionar fàcil i ràpid sense buscar el rerafons, amagar la pols sota l’estora perquè la tregui el primer que l’aixequi.
El pla, però, ja està presentat. A mig any de les eleccions. Casualitat? Seriem ingenus de pensar-ho. Evidentment, el pla reportarà vots a les urnes, i no és l’únic. Aquesta setmana hem vist com els socialistes ens "obsequien" amb un regal diari, però entre l’utopisme de Zapatero i el realisme pessimista de Solbes hem quedo amb el ministre d’economia. Tanta mesura social l’acabarem pagant. Els vots, però, ja els tindran.
