En el debat actual d’ensenyament no hi ha cap element que valgui la pena tractar. La discussió és tan sols laboral: sindicats contra la patronal, que en aquest cas és el Departament d’Ensenyament.
No estem parlant del fracàs del model vigent. No estem parlant de la responsabilitat dels sindicats en aquest fracàs, no estem discutint quina és la alternativa perquè primer no hem identificat els errors.
Pot haver-hi pares que no és preocupin dels fills, fins i tot poden haver-hi que siguin violents. No és la majoria en cap cas. Aquesta minoria no és l’excusa per haver abandonat l’exigència, el càstig i el premi en el sistema escolar. No és l’excusa per haver perdut les qualificacions, l’única eina coneguda que és realment objectiva i pot avaluar el nivell real.
Les classes mitges i baixes de Catalunya que portem els fills a la pública estem obligades a no poder oferir als nostres fills l’ascensor social; ells hauran de competir amb els alumnes de les concertades i privades que funcionen molt millor i amb uns principis més ajustats a la realitat occidental.
Intentaré explicar perquè penso en la possibilitat de tenir dues xarxes lingüístiques a Catalunya. Per poder arribar a les millors solucions hem de ser capaços de ser transgressors.
En la descripció de fets, que considero demostrats, tenim: alumnes que són fills d’espanyols nascuts a Catalunya que no volen parlar català. És a dir, gent de la generació del 70 cap a dalt que ha estat escolaritzada en català però es nega a fer-ne ús. Són els que porten problemes a les AMPAs i els que omplen el cap als seus fills de prejudicis lingüístics (des de la caixera del Caprabo fins a l’executiu).
Per altra banda, tenim els immigrants que, a priori, no tenen cap problema nacional amb Catalunya (els seus fills el parlen amb normalitat); el problema el tenim amb els pares que no parlen, en molts casos, cap de les llengües oficials de Catalunya.
Si tenim com a requisit d’entrada a la universitat, als mòduls formatius i, alhora de contractar personal llavors caldrà saber-ne.
Els que vulgui anar a una escola espanyola a Catalunya i tenir el català com a llengua optativa i “maria”, que ho facin, però els seus pares sabran que, de la mateixa manera que han de fer classes d’anglès (com extraescolar) per poder tenir mèrits en el món laboral o poder accedir a postgraus rellevants, hauran de fer-ho amb el català.
En aquesta vida, paradoxalment, el que és gratis no es valora. Doncs, qui vulgui pagar per saber català que ho faci si això el reconforta. Qui vulgui aprofitar que està a Catalunya i pot donar, sense gaire esforç, al seu fill dues de les tres llengües necessàries que ho faci. O potser no voldríem molts pares poder portar als nostres fills a una escola trilingüe per a que aprenguin tres llengües de manera “innata”, sense haver de fer un esforç, a voltes impossible per economia o per temps o per logística familiar?
Respecte a la convivència, no crec que estiguéssim pitjor que ara. Potser fins i tot millor, doncs hom sabria on està. La immigració, que pot ser moltes coses, però tonta no, portaria els seus fills a l’escola catalana, doncs ells tenen clar que han vingut, inicialment, a progressar.
A la meva escola, per molt que tots estiguéssim junts, us asseguro que el paio que era del Madrid i s’enfotia del català estava marcat i, 20 anys després, no se l’ha convidat al sopar de retrobament. Vull dir, que ell solet, va agafar camins que el van portar a la Feria d’Abril, anar altres tipus de concerts, a escoltar altres emissores, veure altres teles. No està amb el gruix de la classe (per altra banda, com el que ha escollit camins de drogoaddicció i delinqüència; o el que ha escollit anar a viure fora). El que fa que siguem d’un grup, d’una societat, són les decisions individuals, de les quals hem de començar a ser responsables en les seves conseqüències.
A més, en l’actual panorama de crisi, crec que si haguera una escola espanyola a Catalunya, fins i tot podríem dir a l’Estat espanyol que es fes càrrec del pressupost; per tant, ens estalviaríem de pagar, als que empipen, la seva escolarització.
Per això deu haver-hi el Ministerio de Educación i la Conselleria d’Educació: cadascú que gestioni els seus.
Potser la competència en el terreny nacional ens desperta als catalans i decidim millorar.
Ferran Pujol i Benlloch
