L’argument que molts posen sobre la taula quan es planteja la necessitat de preguntar al poble català en relació al seu futur nacional és que no es poden provocar situacions que “divideixin la societat”. Ho diuen des del mateix president de la Generalitat, a tota mena de partits de l’ampli espectre polític del nostre Parlament.
L’argument, aquí, es converteix en excusa de mal pagador. Uns, el PSC, PP I C’S ho fan per intolerància, perquè promoure un referèndum posa en perill la seva moma i esquerda el sistema explícitament viciat de les relacions Catalunya-Espanya que ja els va bé per mantenir el seu estatus. D’altres, com ara qui té la clau del pany de tot plegat com és Convergència (i Unió?) em fa l’efecte que ho diuen per una mescla de por i mandra, tot i que la necessitat cada vegada deixa més a la intempèrie aquestes actituds timorates.
Es divideix la societat quan hi ha una guerra, quan s’imposa per la força un règim, quan la intolerància no deixa espai a la lliure expressió de la voluntat del poble que no és més que la suma majoritària de llibertats individuals. Ho dic per aquells que sempre apel·len a la llibertat individual per sobre de la col·lectiva.
Pel que fa a la resta de temes aquí no divideix ni Moisès com va fer amb les aigües del Mar Roig. O és que la societat va quedar molt dividida que no es podia ni anar pel carrer quan es va aprovar la llei del divorci o la de l’avortament? I la llei del tabac ha dividit la societat? Home sí, però ho ha fet en termes democràtics i d’acceptació de la majoria. És a dir democràcia pura. Agafin portades de diaris de Madrid i Barcelona, de dretes i esquerres, ràdios i teles i veuran que la societat està divididíssima. Mirin quan sona l’himne d’Espanya la xiulada d’uns quants o quan es parla en català a la megafonia del Bernabeu i ja tenim la societat dividida. I què?
Com jo, centenars de milers de ciutadans varen aprendre castellà per força, portem un DNI que no ens correspon i se’ns adjudica una nacionalitat que ens incomoda enormement i no ens identifica pel que som, se’ns denigra per la llengua materna i se’ns roben els impostos segon a segon. I a dia d’avui ens fotem. Això també és dividir la societat, suposo. És a dir, dins la societat espanyola, incloent-hi la catalana, la societat està molt però que molt dividida. Entre jo, i potser vostè també, en relació a altres ciutadans de l’Estat espanyol la divisió és profundíssima i vés per on ningú mou ni una cella per acabar amb aquesta divisó. Com sempre passa en aquest país hi ha vols d’anada però mai de tornada.
Dit això, entrem en les legitimitats dels barems i les majories. Una altra de bona aquesta. Aquest invent de la Unió Europea d’aprovar independències via referèndum d’autodeterminació si hi participa més del 50% del cens i el sí guanya per més d’un 55% és un dels invents més demencials de la comunitat internacional. Si el “Sí” a la independència de Catalunya guanya per un 54%, o un simple 51%, em venen a dir que no es reconeixerà el nou estat? Aleshores sí que tindrem una societat dividida. Dividida i emprenyada perquè el principi de la majoria passarà a ser als manuals de ciències polítiques i prou. Perdonin la frivolitat però vostès s’imaginen la selecció espanyola de futbol guanyant Holanda a la final del Mundial 1 a 0 i que vingui la FIFA a dir, “no miri és que ha de guanyar per 2 a 0, que sigui un resultat clar perquè si no la societat europea queda dividida”. Al Quebec, quan l’any 1995 varen fer el darrer referèndum d’autodeterminació el “No” va guanyar per 50,56%. I els del “Sí” amb un 49,44% ho varen acatar. Novament, democràcia pura.
I parlant de majories de participació per legitimar processos d’independència cal que ens fem novament diverses preguntes. Jo ja sé que això dels percentatges fixats per la UE està pensat per consultes excepcionals i rellevants que no es fan cada dia com pot ser un referèndum sobre l’emancipació nacional d’un territori que pot sacsejar la geopolítica. Això, està clar. Però, per exemple, la Constitució Europea és un tema molt rellevant i seriós i el referèndum celebrat a l’Estat espanyol només va registrar una participació d’encara no el 42%. Seguint aquesta regla de tres a dia d’avui la Carta Magna europea no seria aplicable. O el de l’Estatut de Catalunya l’any 2006 que no va arribar al 50% tampoc. Són temes de segona categoria aquests o d’enorme transcendència política i social? Com quedem, doncs?
Alerta perquè amb aquestes cantarelles sobre la divisió de la societat acabarà enquistant la llegenda urbana. En el passat n’hi va haver que vaig sentir manta vegades. “Que la mili sigui professional és impossible, és massa car” o “en realitat ETA es dedica al narcotràfic i el tràfic d’armes i és una màfia muntada amb aquest objectiu i no els interessa la pau perquè no sabran a què dedicar-se després”.
“Una mentida repetida mil vegades es transforma en una veritat”. A molts els deu sonar aquesta frase cèlebre. És del ministre de propaganda d’Adolf Hitler, Joseph Goebbels. I ara resulta que la majoria de partits partits polítics catalans li fan el joc. Van repetint mil vegades “convocar un referèndum d’autodeterminació a Catalunya divideix la societat”. Que es converteixi en veritat depèn de la seva intel·ligència benvolgut lector. Aturar la gran martingala és a les nostres mans.
