La notícia ha esclatat com una bomba atòmica sobre la ja tocada societat catalana aquest diumenge al migdia, quan la gent havia recuperat ja una mica l’ànim de divendres. Carles Puigdemont ha estat interceptat per la policia alemanya quan feia trenta quilòmetre que havia traspassat la frontera amb Dinamarca, direcció Bèlgica, en cotxe. Ha estat a la petita població de Schuby. D’allà ha estat traslladat a la tarda al centre penitenciari de Neumünster on passarà aquesta nit a l’espera d’una primera vista amb el jutge, que s’hi traslladarà.
Tan bon punt s’ha conegut la notícia, la xarxa ha esclatat i s’han començat a convocar manifestacions arreu del país. Mentre els dirigents espanyols com ara Albert Rivera se’n reien, a Madrid s’ho miraven des d’una certa distància prudent. La Policia Nacional ha admès finalment que feia temps que seguien al president català i que l’operació de detenció s’ha produït després de que tant ells com el CNI es coordinessin amb la policia germànica.
La notícia ha obert tots els telenotícies i aleshores ha arribat la tarda. La gent ha desbordat els carrers, a Barcelona desenes de milers de persones, entre elles, una capçalera amb membres de l’independentisme català acompanyats de la recentment escollida presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie. A Girona, a Tarragona a Lleida, a les autopistes amb desenes de talls que encara ara duren en alguns punts com ara l’AP7… la gent ha desbordat finalment Catalunya com a reacció espontània a la detenció del president, el símbol de la revolta, sense cap mena de dubte.
La gent fa temps que està emprenyada, divendres vam veure i viure el primer avís seriós. Alguns ferits en unes càrregues de poca intensitat que van donar pas a un dissabte de calma tensa. Però aquesta tarda la contenció ha donat pas a moltes càrregues policials, també contra periodistes i fotògrafs, i alguns violents han cremat contenidors i han generat d’altres aldarulls. Segons sembla, entre els que han provocat els incidents més violents podria ser qui haguessin hagut infiltrats, com sempre passa, que serveixen per donar aquell punt de violència a les manifestacions i justificar les càrregues policials.
Des de Televisió de Catalunya s’ha estat informant amb el màxim rigor possible durant tota la tarda, i això no ha agradat a polítics de Ciutadans, com ara Juan Carlos Girauta que ha advertit de conseqüències greus al canal de televisió per fer la seva feina.
Res no ha aturat la gent. El clam a les xarxes i al carrer cada vegada és més unitari, com ja vam veure divendres: “Puigdemont, el nostre president”. “Investiu Carles Puigdemont!”. A mitja tarda, mentre hi havia els incidents a la Delegació del Govern espanyol a Barcelona, i els Mossos dirigits pel 155 atonyinaven manifestants, mitjans com Vilaweb han començat a fer córrer que els partits independentistes s’han posat mans a la feina per començar a traçar una resposta de país, que podria passar per, efectivament, investir Carles Puigdemont en un altre ple d’urgència. Veurem què surt d’aquest acord, si és que finalment l’hi ha, i pel qual la CUP ja ha dit que s’oferirà a tenir presència a la Mesa del Parlament si això pot ajudar.
A les 22h de la nit, el missatge institucional del president del Parlament, Roger Torrent, ha acaparat tota l’atenció. Torrent ha enviat un missatge de calma davant els aldarulls que s’estaven produïnt, i ha fet evident que el país encara té una institució que pot donar la cara. Torrent ha condemnat la detenció del president de la Generalitat i ha tornat a emplaçar als partits a trobar un acord. Novament, el president republicà del Parlament ha estat absolutament vilipendiat per centenars de tuitaires, principalment més afins al president, qualificant-lo de tebi. Realment, com a president del Parlament no sabem si podia dir alguna cosa més. Qui ha de trobar i anunciar un acord ara són els partits catalans, que són els responsables de la formació d’un nou Govern.
Però el clam, com ja hem dit, ara és molt clar: investir a Carles Puigdemont. I això trasllada tota la pressió a Esquerra Republicana, que ha estat la formació que s’hi ha mostrat més reticent. En un moment en el qual segurament ja s’estava plantejant la investidura d’Elsa Artadi, és ben evident que la formació hereva de Lluís Companys, l’altre president detingut pels alemanys, no pot desoir així com així el que la gent demana. Una posició d’enrocament per part de qualsevol dels tres partits independentistes no ajudarà gens al moviment, i les militàncies reclamen acció i valentia.
Què passarà amb el president? Ningú no ho sap però les coses no pinten massa bé. Alemanya té 60 deies màxim per decidir sobre l’euroordre, però tot apunta a què podria ser que l’extradissin bastant abans. Potser a Angela Merkel li interessarà tenir aquest pres polític temporalment per poder iniciar una negociació entre Catalunya i Espanya, per treure’s el problema de sobre, però podria ser que optés per la via fàcil: l’extradim i diem que és un afer intern espanyol. La qüestió però, ha agafat un gran relleu, perquè la detenció s’ha produït a Alemanya i l’estat federal ha de respondre-hi sí o sí, i això segueix internacionalitzant el conflicte.
El president de la Generalitat va cometre la imprudència de no marxar divendres a Bèlgica, o ja la nit de dijous a divendres, quan es tenia molt clar que els sis catalans cridats a declarar anirien a la garjola i es reactivaria l'euroordre. Puigdemont ha comès el greu error també de trepitjar Alemanya, un dels països prohibits, juntament amb França o Itàlia al mapa. Tothom es pregunta com pot ser possible que no agafés l'avió que l'hagués dut a Bèlgica de tornada, però ara ja és massa tard. El president té gairebé tots els números d'acabar extradit a Espanya, on l'esperen delerosos per tancar-lo en el pitjor dels calabossos per molt de temps. I si poguessin, l'afusellarien, com van fer amb Lluís Companys.
Catalunya s’ha convertit en un polvorí. El procés, que semblava absolutament arrasat divendres, no sabríem dir si ha tornat a ressorgir, o directament ha entrat en una fase transformat en una altra cosa. El que és clar és que els somriures s’han acabat, i és l’hora de l’acció. És el que el carrer vol. Ens espera una llarga lluita.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
