No estic d’acord amb l’afirmació tan estesa que el govern català fa ús d’eufemismes per evitar la paraula transvasament. De fet, trobo que quan el conseller Baltasar parla de “captació” d’aigua fa servir la paraula justa i precisa, perquè no hi ha dubte que els catalans som uns consumats captaires –o pidolaires, com es vulgui. Altra cosa és la nostra deplorable categoria en aquest art, que fa que mentre Espanya sigui addicta a l’almoina europea, els catalans ho siguem a l’espanyola, i no cal dir que amb l’agreujant afegit que, allò que pidolem, resulta que és nostre. Sensacional.
Conyeta lingüística a banda, allò que com a independentista em preocupa és que en tot aquest afer galdós de l’aigua hi hagi embolicat un partit pretesament independentista, pel que es veu l’últim dels escolanets en això de fer la puta i la Ramoneta. I és que quan amb CiU ja em pensava que no es podia ser més miserable en la pràctica d’aquest art, ara va Esquerra i em deixa bocabadat en substituir l’elegància Convergent per la destralada sapastra. Perquè la diferència essencial en el joc d’aquesta pràctica entre un partit i l’altre és el terreny de joc i, més concretament, la distància que suposa en cada cas. Mentre que CiU mentia des de sis-cents quilòmetres, ara Esquerra menteix dins el nostre propi territori, i és clar, a l’acte se’ls veu el llautó de les seves contradiccions quan per exemple parlen per una banda de canonades d’aigua per a la “captació” de l’Ebre –del Segre?– i per l’altra s’apunten a manifestar-se a Amposta contra aquestes mateixes canonades. Tot plegat demostra que quan abans CiU considerava amb prepotència ERC el germà petit rebotat no li faltava raó. El germà petit imita el gran, però la còpia mai no pot superar l’original. Però això no és tot. Pel que sembla, Esquerra, amb aquesta sorprenent vocació oriental que se li desconeixia abans de l’arribada de l’actual cúpula, no en té prou de copiar CiU sinó que, i això és el més retorçat, s’entesta a imitar el PSC amb la seva praxi manipuladora que, al capdavall, significa una dosi de catalanitat per aquí, per poder justificar sense que es noti l’efecte una gran dosi d’espanyolitat per allà. I, de nou, no cal dir que la imitació no arriba a la sola de la sabata de l’original. L’actuació d’Esquerra és com la d’un mag de puticlub xaró a qui se li descobreix en tot moment el truc del conill i el barret. Em preguntaria fins quan no deixaran de fer el ridícul davant una part atenta del públic que no els aplaudeix, si no fos perquè la resposta és evident: encara que no se n’adonin, no treballen precisament en cap antre, i cobren massa i els agrada massa l’escenari per haver de plantejar-se plegar. Mentre el públic només els xiuli, faran el sord i només tindran orelles per als que els riuen les gràcies, aquells que necessiten anar a l’oculista o potser que els de la primera fila deixin de tapar-los l’escenari perquè puguin veure l’espectacle. Farà falta, doncs, que el públic salti i faci fora l’artista a puntades. Lamento, però, tenir seriosos dubtes que això passi ara mateix.
Però tornant a l’aigua, a mi el tema de la sequera no em té gens preocupat. S’ha parlat de l’Ebre, del Segre, del Roine, del Ter, de dessalinització i de que sé jo… Tot això significa molta aigua, eh! Pel que es veu, amb tantes alternatives els nostres polítics ens donen a entendre que d’alguna manera n’anem sobrats, d’aigua –deu ser per això que Esquerra es pot permetre la pluja fina constant i, fins i tot, afegir aigua a cor que vols al vi de l’independentisme. En fi. Jo no veig enlloc el problema, doncs. Potser és que també tots plegats ens insinuen que, a més de l’aigua, ens sobren els mals gestors, és a dir ells, aquests polítics del tripartit i de l’oposició que tanmateix la major part d’aquest poble es mereix.
