A la seva mort, el 19 de juliol de 1374, Francesco Petrarca va deixar-nos en herència un fabulós llegat “humanista”, sobre el qual s’ha fonamentat bona part de la cultura europea fins als nostres dies. L’humanisme de Petrarca és fruit de la síntesi entre la tradició cristiana i el redescobriment de la cultura grecollatina. Un cristianisme fervent i genuí… gairebé “primitiu”, en què la relació directa amb Déu atribueix la centralitat de l’Univers a l’individu. I una mirada inquieta, curiosa i cosmopolita sobre el món clàssic, que reivindica l’home com a subjecte actiu en la natura. Per tot plegat, amb aquesta reivindicació d’uns valors més propers a la realitat humana, Petrarca esdevé un dels “patriarques” del Renaixement. I, en aquest sentit, tan sols caldria recordar algunes de les seves obres en llatí, com De vita solitaria (1326), on enalteix la solitud, la meditació i la consciència individual, i Secretum meum (1342-1343), on humanitza la vida enfront l’hermètica ortodòxia catòlica.
En qualsevol cas, però, és probable que la seva obra cabdal sigui el seu Canzionere, escrit en italià i que fixa el cànon poètic europeu fins al segle XX. Els seus sonets estan dedicats fonamentalment a Laura, però són una exaltació del conjunt de la passió amorosa humana. Laura és, doncs, una dona concreta, però també un model abstracte, que sintetitza la bellesa femenina clàssica i les virtuts cristianes. Un model de donna angelicata que té els seus antecedents en la poesia trobadoresca occitana. Una interpretació d’arrel platònica, on la dona és portadora d’una mena de poder miraculós sobrenatural, que –atès el seu origen diví- actua com un llum d’esperança entre els homes.
L’impacte de l’obra de Petrarca és tan extraordinari que ja en el mateix segle XIV és traduït al català per Bernat Metge. Els lligams entre Catalunya i Itàlia sempre han estat molt estrets. I, com és ben sabut, són especialment intensos en aquells segles finals de l’edat mitjana. Així, per exemple, algunes dècades més tard, Ausiàs Marc encarnarà aquesta influència petrarquiana i esdevindrà una figura emblemàtica del Renaixement en el conjunt de la cultura catalana. En el seu cas, l’antropocentrisme humanista adquireix un to especialment “realista”. Doncs, de fet, malgrat donar continuïtat a la tradició trobadoresca de l’amor cortès, renuncia a les idealitzacions platòniques i intenta entendre la psicologia femenina. De tal manera, que la dona esdevé molt més “real”… amb les seves virtuts, però també amb els seus defectes.
Els lligams amb Itàlia expliquen bona part de l’esplendor cultural –i també econòmic– d’aquella València del segle XV. De fet, mentre el Principat de Catalunya es dessagna en una interminable guerra civil (1462-1472), València esdevé la capital financera de la Corona catalanoaragonesa. Però aquesta acumulació de riquesa atreu la cobdiciosa mirada dels Reis Catòlics. Els préstecs exigits pels monarques devoren l’estalvi i, per tant, la capacitat d’inversió de l’economia valenciana. Una economia que no pot seguir el ritme de la modernitat dels seus competidors comercials italians. Com en tants altres moments de la història, la Monarquia hispànica anteposa els seus interessos polítics a les necessitats econòmiques dels seus súbdits. I, tal vegada, perquè són conscients que els seus problemes econòmics tenen un origen polític, els valencians de principis del segle XVI es plantegen una alternativa política, per a intentar no perdre definitivament l’estela de la modernitat econòmica. Una alternativa que recerquen en la seva pròpia tradició institucional i jurídica, que coincideix amb la modernitat política de les grans ciutats italianes d’aquell període.
Així, l’empobrida menestralia valenciana s’acabarà “agermanant” per reclamar una ciutat lliure, governada per la “justícia del poble”; però els grans propietaris valencians, recolzant-se en el poder militar de la nova Monarquia hispànica, acabaran ofegant en sang els agermanats. Tal com succeirà, per exemple, el 18 de juliol de 1521 a la batalla d’Almenara (Plana Baixa). Un dels primers episodis d’una llarga tradició de la qual els Països Catalans encara no ens hem alliberat.
Publicat a l’Avui el 18 de juliol de 2007
