Com pot acceptar una persona resident a Catalunya, i no cal que sigui independentista, que, amb el que generem, tinguem els greus problemes d’endeutament i de liquiditat, i com es pot tenir la barra de permetre-ho per part de qui te el poder per administrar els diners de tots d’una altra manera i la responsabilitat de que la irracionalitat que tan perjudica Catalunya s’arribi a produir ?. Independentment de la pròpia gestió, el poder disposar de part del molt que marxa per no tornar la situació no seria ben diferent ?.
L’argument es ratifica cada dos per tres refrescant que Catalunya només recapta directament el 5% dels impostos que paguem els catalans. El 95% ho fa la Hisenda de l’Estat, i de tots ells quasi be la meitat no tornen en cap concepte. És el que es coneix com dèficit fiscal, i que representa actualment uns 16.000 milions d’euros a l’any.
Els comptes de la Generalitat tenen un dèficit anual d’uns 6.000 milions d’euros, desprès d’haver retallat la despesa pública en uns 5.000 milions, per tant…
Pensant estatal i autonòmicament, seria acceptable que les regions més riques han de aportar per a les regions més pobres, el problema és no posar-hi límit. No pot ser que una de les Comunitats que més genera i aporta, desprès d’aplicar la «regulació» quedi més pobre en renda disponible per habitant que moltes de les que reben la seva solidaritat. Com que parlem de Catalunya, això perjudica greument a tots els ciutadans que hi viuen, que queden amb un nivell de despesa pública i unes infraestructures molt per baix de les que haurien de tenir pels impostos que paguen.
El no reconèixer el que és massa evident és el que veritablement diferencia, separa, confronta els que és rebel·len amb els que només volen veure malversament de qui, amb les eines i les possibilitats que li deixen per actuar, ben poca cosa hi pot fer més.
L’emmirallament amb el País Basc, i també Navarra, es fa inevitable a l’observar el pacte fiscal, el que es nega a Catalunya, heretat i que sobreviu als diferents governs a l’Estat, que li permet auto-finançar-se i el deixa administrar-se, col·laborant amb la resta a partir del romanent dels seus pressupostos, per dir-ho planerament i perquè s’entengui.
Com que no es possible fer el que seria el millor, que es exactament a la inversa, tancar unilateralment l’aixeta des d’aquí, la lluita pels «calés» deixen al descobert, per si encara no estava clar, el veritable i gran problema que hi ha entre l’Estat i Catalunya, que no és altre que els nostres diners son a la caixa única, amb seu a Madrid.
