Dishonoris Causa

Les universitats de tot el món reconeixen sovint els mèrits especials que determinades persones, de qualsevol camp del coneixement o actuació, han fet a la seva vida a favor de la Humanitat, amb els seus estudis, els seus ensenyaments, la seva feina o el seu exemple diari de lliurament al benestar social. Aquest reconeixement és sempre a persones externes a la universitat, que desitja amb tal procediment honorar el seu claustre de professors amb la incorporació d'aquestes personalitats. Parl, el lector ja ho deu haver captat, dels Doctorats Honoris Causa, pels quals la persona doctorada passa a ser membre del cos de professors de la universitat que l'ha nomenada, per causa d'honor. Són reconeixements simbòlics, que normalment no impliquen la incorporació real de l'honorat al cos de professors de la institució, però que de vegades són transcendents, tant per qui fa la distinció (que en qualque cas pot treure'n determinats beneficis) com per qui la rep (que també en qualque cas en pot treure profit, com va succeir a Francesc de B. Moll, que pogué ser professor de la delegació mallorquina de la facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona els anys 1968 a 1973, gràcies al seu títol de Doctor Honoris Causa de la Universitat de Basilea de 1964). És ver que adesiara n'hi ha, de doctorats HC, raonablement discutibles, que pareixen donats més per qüestions polítiques que per vertaders mèrits dels honorats, però que qualcuns siguin dubtosos no posa en dubte la idoneïtat de la distinció.
Allò que no hi ha encara, però, és el contrari, reconeixements negatius, distincions acadèmiques negatives que posin en evidència el comportament antisocial dels guardonats, la seva aportació no al benestar, sinó al malestar de la societat. I potser és ben hora que s'instaurin, i en aquest cas, naturalment, s'haurien d'atorgar a persones que ja fan part de la institució, perquè no es tractaria d'incorporar-les al claustre, sinó d'excloure-les-en (simbòlicament, és clar, en el cas que fossin funcionàries, però realment en el cas que no ho fossin); es podrien dir “exclusions Dishonoris Causa”, i fins i tot se'n podria fer un acte en què es proclamassin les raons que han duit a aquest deshonor. Jo ja tenc uns quants candidats a ser proclamats “exclosos Dishonoris Causa” de la Universitat de les Illes Balears: tots els membres del govern de les Illes Balears que en són professors. ¿I quin mèrits han fet? Són molts i evidents, no calen gaire enumeracions, però un dels més greus és, segurament, haver promogut la discòrdia dins la societat balear actuant contra la llengua catalana: eliminant-la de la funció pública, minoritzant-la als mitjans de comunicació de titularitat institucional autonòmica, robant-li fins i tot el nom, intentant decantar-la de l'escola; maltractant-la, en definitiva, com mai cap institució insular ho havia fet des de la mort del seu líder, aquell gallec malnascut el nom del qual m'estim més no esmentar. La Universitat de les Illes Balears, que ha denunciat diverses vegades l'incompliment de l'Estatut per part del Govern en tot allò que concerneix la llengua catalana, no hauria de consentir tenir dins el seu claustre personatges que, en lloc de fer el bé al poble a què teòricament serveixen, prenen decisions contràries a la dignitat d'aquest poble i li provoquen conflictes que menen a l'enfrontament social. Per això, deman que siguin declarats “exclosos Deshonoris Causa” de la UIB els membres del govern de les Balears que en són professors: José Ignacio Aguiló Fuster, José Simón Gornés Hachero, Antonio Costa Costa, Salvadora Ginard Martínez, Miguel José Deyá Bauzá. S'hi pot afegir, perquè també ha estat membre d'aquest govern i continua fent mèrits des del seu nou càrrec, la delegada del govern espanyol, Teresa Palmer Tous.