En un país com el nostre on l’acomplexament, l’esquizofrènia i el surrealisme formen part inseparable de la idiosincràcia pròpia, és completament raonable i normal que elecció rere elecció s’acabin votant partits que escapcin directament el benestar dels seus conciutadants. Un país que elegeix la negació del seu benestar, és a dir, no vol que els seus diners siguin administrats des de la seva llibertat està abocat a la decadència indefinida i fa que qualsevol debat social estigui sempre contaminat des de bon principi.
Ho podem veure ara, per exemple, amb el moviment dels indignats -la típica resposta populista sense rumb amb una alta dosi de síndrome d’Estocolm- i amb les discusions polítiques, ètiques i morals de polítics, sindicalistes i tertulians en cada un dels problemes que ens afecten com a poble. No entendre que vivim dins d’una anomalia majestuosa amb un espoli econòmic dramàtic, és la causa de la nostra desgràcia. I així qui dia passa any empeny fins a la derrota final…
Doncs bé, una d’aquestes discussions que ha tornat a saltar a la palestra i que a Madrid se la miren amb cara de ‘esto no va conmigo aunque yo sea el culpable‘ és la retallada a TV3 (aquesta la tractaré en un proper article) i també la del funcionaretat públic, arrant de la possible baixada de sous -per segon cop- l’any que ve. En aquest sentit, és de vergonya aliena veure alguns opinaires discutir per discutir per si ‘un dia vaig veure tal funcionari que va fer campana’, o si ‘aquell es repenja a la feina’, o si l’altre ‘és un inútil’. Al més pur estil ‘Banda Ampla’, ens passem el dia discutint sobre anècdotes personals que la majoria de les vegades no interessen a ningú, en comptes d’abordar la qüestió en la seva globalitat. És la conseqüència de la mediocritat nacional.
Ras i curt. Un país necessita funcionaris? És clar que sí, ningú ho discuteix. És cert que un Estat amb un accés de funcionaris és un llast econòmic i hipoteca i frena mentalment l’enginy i el progrés d’una societat? Evident. És cert que els països que tenen com a model una economia de monopoli amb un exèrcit de robots està condemnat al fracàs ètic i moral? Més clar que l’aigua. Per tant, és tan senzill com entendre que si vol funcionar un model de treballadors socials depenents de l’Estat calen tres coses bàsiques: Una. Qualificar bé el funcionarietat. Dues. Cuidar-los i incentivar-los perquè la seva feina és vital i no té preu. I tres: Perseguir sense treva i ser implecable amb el gandul, l’inepte i el barrut. A partir d’aquí l’equilibri entre la funció social raonable i en la justa mesura i l’emprenedoria autònoma és la pedra angular d’un país avançat i just.
