Quan ens trobem a l’any 2016, en les qüestions lingüístiques –sociolingüístiques- de discriminació de la llengua catalana, sobretot en diferents sectors d’atenció al públic, sembla que encara ens trobem en els anys vuitanta del segle passat i , en alguns casos, fa la sensació que hem entrat en una mena de màquina del temps regressiva, en què sembla que el dictador encara sigui viu. No s’entén que a l’any 2016, dia rere dia, s’incompleixi -d’una manera flagrant i intolerable- la Llei de Política Lingüística 1/1998 de 7 de gener, així com l’Estatut de Catalunya de l’any 2016, i en certs casos, també es vulneri la Carta Europea de les Llengües Regionals i/o Minoritària i la mateix Constitució Espanyola en el seu article 3.3.
Actualment estem patint una autèntica involució sociolingüística molt dura i anihiladora que pretén executar, una manera autoritària, la substitució lingüística; la qual pretén carregar-se el català i imposar, d’una manera ferotge, el castellà a casa nostra. Des de Madrid es pretén imposar el monolingüísme castellà a Catalunya, sense embuts. Aquest retrocés del català sembla que va coordinat amb una regressió política, econòmica i social dels continguts de l’autonomia catalana, sense precedents. I tornant a l’estricta discriminació de la nostra estimada llengua catalana, és incomprensible que a l’any 2016 tinguem tants casos de discriminació lingüística envers els catalanoparlants en el sector de la sanitat pública. L’atenció al públic a diversos CAP’s i hospitals ha empitjorat. Per altra banda, és intolerable el cas, que va a tenir lloc a Palamós /(Baix Empordà) a l’empresa propietat del català de l’any , en què un socorrista es va negar a atendre un nen de catorze anys perquè li parlava en català. De la mateixa manera, contradiu totes les lleis abans esmentades, que un restaurant de Barcelona no volgués atendre un client perquè parlava en català .
Tots aquests episodis greus de discriminació de la llengua catalana haurien de preocupar molt més els nostres representants polítics; però, sobretot, haurien de fer reflexionar la gran majoria de catalans, en el sentit que cal, més que mai, que ens emancipem, ja que la relació política entre Catalunya i Espanya, també en la qüestió lingüística, cada vegada és més semblant a una relació d’imposició colonial, pura i dura.
