Dirigents polítics que no en tenen ni idea, de governar

 
 
            El que diu el títol és el que se’m va ocórrer després de llegir l’entrevista que es va publicar al diari Última Hora, el 29 d’agost, al director general de Planificació i Centres de la Conselleria d’Educació, Cultura i Universitats de les Illes Balears. Dedicaré aquest article a comentar unes quantes asseveracions del Sr. Guillem Estarellas, només les que va fer en contestar una de les preguntes que li varen formular, i intentaré explicar per què vaig pensar que tenim massa dirigents polítics que desconeixen la feina a la qual s’haurien de dedicar.
 
            Quan li varen demanar si existeix una autèntica ofensiva contra la llengua catalana i a favor del castellà, ell va afirmar que l’escola no pot estar polititzada i que els llaços la polititzen, ja que hi ha pares i alumnes que se senten ferits per aquesta campanya. També hi va afegir que l’autonomia educativa dels centres públics només és pedagògica.
 
Pens que l’escola no pot ni ha de fer partidisme ni proselitisme, però la relació educador – alumne, i la gestió que realitza qualsevol centre escolar, amb el principal objectiu de la formació de ciutadans i ciutadanes (alumnes), és política, política en el bon sentit de la paraula, en el sentit d’aconseguir perfeccionar l’educació i la convivència. L’escola no pot prescindir ni pot ignorar qualsevol litigi o conflicte que ocorri dins la societat, ja que l’escola en forma part.
 
            Respecte al fet que afirmi que hi hagi pares i alumnes que se sentin ferits per aquesta campanya, s’ha de dir que l’escola va saber que aquesta campanya només molestava al Govern de les Illes Balears, que és el que ha intentat impedir que es dugués a terme. Als ensenyants no els cap dins el cap que hi hagi algú que es pugui sentir-se ferit per la defensa de la llengua catalana, que això és el que simbolitzen els llaços de la nostra quadribarrada, la que portava Jaume I en conquerir Mallorca, la que es troba en els frontis de tots els edificis públics al llarg dels segles, la que es passeja i duen sobre les seves espatlles els regidors de l’Ajuntament de Palma, cada dia 31 de novembre, quan es commemora la Reconquesta. L’escola també té mecanismes i òrgans en els quals els pares poden acudir democràticament per a resoldre els conflictes que puguin tenir. L’escola no pot tenir en consideració l’opinió de grupuscles que s’enfronten a la societat i a la universitat predicant la no existència de la llengua catalana o altres barrabassades analfabetes, que no mereixen ni uns segons de dedicació.
 
            Diu també que l’autonomia dels centres públics només és pedagògica. Puc afirmar a partir de l’experiència personal, que cada centre té i ha tingut l’autonomia que no ha pogut ser assumida pel poder, la que li han permès tenir. Quan l’Administració no pot dirigir l’escola, deixa que resolgui els seus problemes autònomament, però tots els problemes que es tinguin, no tan sols els pedagògics. Tot depèn de com entenguem el terme autonomia. I la llàstima és que en aquest cas el director general l’entén restrictivament. La filosofia educativa del poder no pot esser la d’aconseguir que l’escola formi persones submises. L’escola té l’obligació de formar persones lliures, ciutadans i ciutadanes compromesos a fer un poble, un barri, una ciutat, un món més just i més habitable. L’escola no és el lloc on s’aprenen unes consignes manipulades com eren els temes de la Formació de l’esperit nacional del meu temps. L’escola és el lloc on s’aprenen els drets i els deures que es tenen i que s’han d’exigir i respectar. És allà on s’han d’aprendre els drets dels infants, els drets humans, els drets lingüístics i s’han d’aprendre maneres de fer-los respectar. Han d’aprendre també a complir els deures que els corresponguin com a persones pertanyents a una comunitat, però han de saber que els adults, els majors i el poder també s’equivoquen i han de ser capaços de defensar-se’n.
 
            Quina autonomia té l’escola, ni tan sols la pedagògica, quan aquesta ha assolit un mètode totalment apte per a aconseguir complir la legalitat vigent i que l’alumnat aprengui les dues llengües oficials d’una manera similar en acabar l’ensenyament obligatori, després d’una trentena d’anys de pràctica, si arriba el poder, en aquest cas el Govern del PP, i obliga a l’elecció de llengua a l’hora de començar la lectoescriptura? L’escola ja fa tres dècades que va descobrir que aquest era un mètode equivocat i antipedagògic.  Quina autonomia pedagògica li resta a l’escola? Quan el poder té una dèria política, per exemple, llevar primer importància a una llengua, per a poc a poc, anar eliminant-la, lleva tota l’autonomia, fins i tot la pedagògica, a l’escola. Quan vol posar en marxa una aberració pedagògica com és el cas que ara ha resultat després d’unes inscripcions elegint la llengua, ens trobam que hi ha classes on 24 alumnes han escollit aprendre a llegir en català i una de sola en castellà, o tres o quatre, o mitja dotzena. Què fa l’Administració en aquest cas? Amagar el cap sota l’ala i, en aquest cas, sí dóna autonomia, fins i tot la pedagògica, a l’escola perquè solucioni aquest desbarat pedagògic que el poder ha provocat.
 
            És a dir, li atorga una autonomia, fins i tot la pedagògica, vigilada i que serveixi per a solucionar totes les barbaritats que una ideologia centralista i uniformitzadora haurà propiciat. En aquest cas, si jo hagués d’ensenyar a llegir i escriure en una aula on hi hagués alumnes els pares dels quals han elegit una llengua i uns altres que n’han elegida una altra, el que faria seria reunir-me amb els pares que han elegit la llengua castellana i els explicaria que el que ha aconseguit l’Administració és una barbaritat i que si se’ls ensenya a llegir a tots en català, que automàticament aprenen a llegir en castellà, cosa que no passa a l’inrevés. I els garantiria l’aprenentatge en les dues llengües en el mateix temps i estic segur que tots els pares i mares hi vindrien a bé, després de fer-los l’explicació pedagògica i didàctica corresponent.
 
            En definitiva, l’escola ha de reclamar autonomia, autonomia global, després de complir amb un currículum mínim que s’hagi determinat, i per descomptat que ha de tenir autonomia pedagògica total. Tot aniria millor si pogués tenir els dirigents adequats.